4 comentaris

l’agulla, les banyistes i el “tempus fugit”

Acabo d’adonar-me’n ( no vull dir ara mateix ) que fins fa ben poc l’expressió “tempus fugit” no la podia aplicar massa sovint a la meva vida perquè “tempus fugit” significa el temps s’escapa, fuig, vola…. i no és precisament el que em passava ! a mi, molts dies el temps se’m feia etern però per atzars de la vida, una serie de situacions i de coincidències la cosa ha canviat. Tot va començar un vespre d’estiu de l’any passat que sortint de sopar ( no recordo d’on) vam trencar per uns carrerons d’aquests que amaguen restaurantets i botigues un tant especials i el que a uns els va fer aturar els vins i xocolates que hi havia a l’aparador …a mi em va petrificar davant aquella “finestra a la imaginació”  un trosset de platja amb unes senyores amb moltes corbes ( de les perilloses ) i unes senyoretes “estiloses” lluint bronzo i banyadors i el més sorprenent és que eren fetes de roba. Em van recordar les meves “angeletes de Nadal” i “la senyora dels pits grossos” que formen part de la meva mini colecció de nines de roba, em sembla que els hi  dedicaré un post un dia d’aquests. Però tornant a l’aparador, em van agradar tant ,que hagués trencat el vidre per “mangar-les”, jo no havia vist unes nines tan xulíssimes i al mateix temps tan originals i el més curiós és que hi havia una petita targeta on posava que estaven cedides per una escola de patchwork. Em va faltar temps per averiguar on era aquest lloc on feien aquestes meravelles amb roba i encara em va faltar menys poc temps per veure que els meus horaris laborals m’impedien poder apuntar-me a les classes, així que un cop més, em quedava sense poder fer una cosa que em venia molt de gust. Aquí va acabar el primer episodi. Uns mesos més tard, en un altre lloc i amb una altra gent, un odiós aparell controlador digital  va passar a ser el meu ídol ( i el dels meus companys també ) i la clau per poder accedir a tenir algunes hores més lliures ( la història sencera no ve al cas ) , concretament 3 matins al mes, fi del segon episodi. Tercer episodi: en aquells dies vam coincidir amb uns amics, ella, la noia dels cabells rovellats i la dolçor personificada ja feia un temps que feia classes de patchwork i no sé com va sortir el tema + casualitats de la vida…. la seva professora és la que havia fet aquelles genials banyistes Ohhhhhh. Em va animar i em va faltar temps per trucar-hi. Al cap de 2 dies, deixava les meves recent iniciades classes d’anglès ( sense dir el motiu al professor primera perquè em feia vergonya dir que me n’anava a fer classes de fil i agulla i segona no fos cas que li agafés una depre de veure que algú prefereix cosir trossets de roba a aprendre anglès ) així és com començava la meva història amb les agulles, els fils i trossets de roba…i l’aparició cada dimarts al matí del tempus fugit a la meva vida !!!

Segons el que sento les estones de fil i agulla , la meva definició per a TEMPUS FUGIT seria de “temps que vola com els núvols, com les fulles a la tardor els dies de vent, com els estels de colors de kite-surf “o “perdre la noció del temps conscient i satisfactòriament”

Anuncis


6 comentaris

ma vie en rose

en contra del que diu el títol, no considero que la meva vida sigui de color rosa, en molts moments

jo diria que és més aviat gris boira,negre nit o blau tempesta (és que tinc molta mania en posar nom als colors, però segons els meus criteris eh ? ) encara que de vegades pot ser verd gespa,rosa gloss de llavis o blanc llençol estès al vent…tot depèn de l’estat d’ànim,és clar…. però tornant al tema de si la meva vida és de color rosa penso que la que tinc mentalment sí que ho és però la real NO ho és !!….estic segura que és culpa de les pel.lícules que m’empasso que després em penso que el que passa a les pelis a mi també em pot passar, de fet, diuen que la realitat supera la ficció, no ? però no, puc assegurar que a mi no em passa.

Les pel.lícules fan molt mal i és que ments dèbils com la meva cauen com a mosques i llavors vé quan et crees unes expectatives que quan no és compleixen et fan caure desde l’Empire States,última planta i l’ascensor darrera teu,per xafar-te bé després de la caiguda!

Com més em miro el títol més m’agrada i em sembla que potser en aquest racó trobaré la meva vie en rose, la que em costa trobar en la meva vida qüotidiana, així que els moments que la necessiti deixaré volar la meva ment per endinsar-me en la meva vie en rose….

estic contenta !!!