21 comentaris

i ja començo a tenir regals de Nadal a punt …

Cada any em moro de ganes de que arribi Nadal perquè m’encantaaaaaaa posar l’arbre de Nadal, guarnir casa nostra amb aquestes coses tan moníssimes que hi ha amb motius nadalencs, fer el dinars/sopars amb la “family” a casa nostra, embolicar regalets, però com en totes les coses, n’hi ha una que m’atabala molt i és … pensar què comprar a cadascú !! Com que és una cosa que em costa, doncs passa el que ha de passar … que ho vaig deixant i deixant i deixant fins que ens trobem a l’últim dia anant a comprar els regals com a 2 “desgraciats” ( perquè l’Enredo ve a comprar amb mi, encara que no ho reconegui, li encanta ), quan tot està a petar i a sobre ja no trobes qüasi res i per acabar-ho d’arrodonir, ens enfadem com a “xinos” i tornem a casa amb uns regals que no ens acaben de convèncer, agobiats de la gentada, amb les butxaques buides i a sobre amb “morros”. Doncs bé, aquest any, per no tornar a viure aquest “cuadro” nadalenc i com que els temps ho requereixen … què millor que fer regals “hand made ”  i fets amb moooolt d’amor ?

Ja fa un mes que vaig començar a pensar i a fer “coses”, avui “postejo”un dels regals que tinc acabats i que em fa molta il.lusió. La persona a qui van destinats no segueix el bloc per tant, estic tranquil.la perquè la sorpresa no es desvetllarà … Em vaig decidir per fer-li  un coll i un necesser. El coll trobo que és un regal fantàstic per les fredoliques com jo perquè aquest hivern anirem molt tapadetes i el necesser trobo que pot tenir moltes utilitats, de fet, amb la roba que m’ha sobrat n’estic fent un altre d’igual perquè és una mida bona. El coll l’he acabat avui perquè s’havia acabat la llana del color que m’agradava per a ella i fins aquesta setmana no va arribar.

i que tapats/ades anirem aquest hivern …

els dos regalets junts … fan goig, oi ?

aquests colors fan tardor-hivern …

Mentrestant li vaig fer un necesser amb una de les robes que vaig comprar a Nunoya i que m’ha agradat molt de cosir, és una roba amb molt de cos i per cosir a màquina m’ha anat molt bé. Amb el necesser vaig tenir una mica de feina perquè era el primer, hi havia una cremallera i… no vaig llegir-me “atentament” TOT el tutorial que tan i tan bé explica la Cristina. Cristina, si llegeixes això, que sàpigues que està molt ben explicat, sóc jo que em vaig deixar emportar per l’emoció i em vaig saltar algun pas. Ara estic fent el segon necesser i m’està sortint a la primera !!!

i aquí … el meu primer necesser amb cremallera !!!

un detallet de com queda la cremallera … força bé eh ?

posar-hi els fils pot ser-ne un ús ….

la trobo molt bonica la roba … i a dins, un color llis coordinat amb un dels colors de fora

no pararia de fer-ne…

Doncs sí, estic molt satisfeta de com ha quedat i no sé si podré aguantar fins Nadal per donar-li… sort que encara tinc algunes coses per fer i potser així em distrec i no hi penso. Espero que li agradi molt, tant com a mi fer-ho !!!

collage del meu primer necesser !!!

Doncs, ja ho veieu, aquest any ja m’he posat les piles, però tinc el pressentiment de que alguna cosa quedarà pendent per l’últim dia, si no fos així, ja no seria jo !!

Bona nit de dijous plujós

P.d. Cristina, milers de gràcies pel teu tutorial, si estic tan satisfeta d’haver fet el meu primer necesser en gran part, és gràcies a les teves genials explicacions.

P.d. Enredo, que tot i que ens enfadem com a “xinos” quan anem a comprar els regals de Nadal, no ho canvio per res del món eh ?

Anuncis


11 comentaris

La casa de Riverton = aparcament temporal de la lectura

La casa de Riverton me’l van regalar per Nadal i no ha estat fins ara que me l’he llegit. És el primer  llibre d’una escriptora australiana, la Kate Morton, que posteriorment va escriure ” El jardín olvidado” ( llibre del que ja en vaig fer un post) i que més tard va escriure el seu tercer llibre: “Las horas distantes”. Així que ara he llegit el seu primer llibre, no són cap saga, per tant l’ordre dels factors no altera el producte !

La casa de Riverton m’ha recordat molt a la sèrie aquella que es deia “A dalt i abaix”, en que retratava la convivència en una mansió dels senyors a la part de dalt de la casa i la del servei a la part de baix, una mateixa vivenda però dos mons diferents. Doncs la novel.la reflexa el mateix cas però la protagonista és una de les noies del servei que als 98 anys i amb l’excusa d’una pel.lícula que s’està rodant sobre el cas que s’hi va produir, la fa reviure tota la història, una història que s’havia obligat a oblidar però que ara, finalment, ha arribat el moment de parlar-ne clarament.

La novel.la transcorre en dos temps, un que ens narra la història que comença just abans de la 1ª Guerra Mundial i que va alternant amb l’any 1999, moment en que la Grace Bradley es troba i que decideix gravar en una cinta la veritat del què va passar en aquella casa i en aquella festa on suposadament un jove escriptor es treu la vida. Les germanes Hartford en són testimonis i després d’allò ja no es tornen a parlar mai més.

És una novel.la molt descriptiva cosa que fa alentir la lectura però jo no sé si és que sóc “massoca” però ja m’ha agradat perquè m’he anat fent la pel.lícula dels llocs, dels personatges, de l’aire que s’hi respirava… a mi és que aquestes sèries d’època m’havien agradat i em semblen curioses les vides que tenien. A través dels personatges, l’autora ens deixa veure com pensava i com vivia la gent de l’època, com van  viure la guerra els que es van quedar a casa, com van tornar els que hi van anar, el punt de lleialtat del servei, la vida de cara l’aparador dels senyors de la casa, les ànsies de modernitat i de veure món de la filla gran, les ànsies de figurar i formar part de la classe alta de la filla petita, passions, desenganys… A mida que vas llegint, t’hi vas endinsant  i cada cop t’hi endinses més i més i sobretot, a la segona meitat del llibre on sembla que les coses comencen a entrellaçar-se i pots anar lligant fils, tot i que el final, a mi m’acaba sorprenent. Penso que l’autora és molt hàbil en aquesta qüestió, és molt subtil de la manera que deix fluir la història i com aconsegueix captar el teu interès per finalment sorprendre’t. El misteri que envolta al succés cada cop es fa més present i el final és esplèndid.

A mi m’ha agradat força el llibre, no em desagrada com escriu la Kate Morton i no descarto comprar el seu tercer llibre però més endavant, d’aquí un temps, potser un dia d’aquells que vaig a la llibreria i cap llibre em sedueix. Ara tinc ganes del tercer del John Verdon,  ja tinc ganes de retrobar-me amb el estimadíssim Dave Gurney però hauré d’esperar a reis, estic embolicada estudiant una mica i després de tant de temps de no fer-ho, tinc les neurones estudiantils bastant adormides  i  crec que deixaré la lectura per unes setmanes, això si puc aguantar, és clar !!!

Feliç nit de diumenge plujosa, tormentosa, llampegosa i sense tele (hem tingut un incident amb l’antena i m’estic perdent al Mas al Salvados )


20 comentaris

Agafadors, posa-tasses, aplicacions i salutacions al Sr. Biaix !!

Quan vaig anar al Tela Marinera i d’això ja en fa uns quants mesos, vaig comprar el kit per fer una corona per a l’aniversari de l’Enredo i ara que dic això estic pensant que encara no he fet cap post sobre el mini-kit d’aniversari que vaig fer-li. Tornant al tema… resulta que llavors vaig triar una roba, que quan va ser l’hora, no m’acabava de convèncer i no perque no m’agradés, si no que per a fer la corona volia algo més divertit. Inicialment vaig triar una roba molt bonica d’estris de cuina perque a l’Enredo  li agrada trastejar per la cuina però quan vam anar a Nunoya, li vaig fer triar una roba sense que sabés per a què seria i la veritat és que va ser un encert fer el canvi. Amb la roba dels estris de cuina vaig pensar en fer uns agafadors per a la cuina i així cosir el meu primer biaix. És clar, quan m’hi vaig posar, me’n vaig adonar que les mides de la roba eren una mica justes per a uns agafadors ( tenia uns 20 cms. x tot el llarg de la peça ) però jo vaig continuar, vaig pensar que alguna cosa en sortiria. El següent mini-error és que hauria d’haver posat un “farcit” o boata o com es digui una  mica més gruixut perquè si agafo un cassó del foc em sembla que no em protegirà de massa, en vaig utilitzar un ( de farcit) que és adhesiu per una banda i que el vaig utilitzar per fer un del regalets del kit-aniversari. Aquí no va acabar el tema dels mini-errors perquè el que s’emporta la palma és el de la col.locació del biaix. Quin estrés Déu meu !!! em va costar molt posar-lo i a l’hora de cosir a màquina l’estrés ja era màxim. No em va quedar massa bé, no està gens polit però ha sigut el meu primer contacte amb el sr.Biaix i m’ha quedat l’espineta de tornar a utilitzar-lo per a veure si puc millorar el tema.

Un agafador i el que després ha acabat sent… uns posa-tasses !!

El vermell ha quedat com a molt nadalenc de colors …

Del que sí que n’estic satisfeta ( modèstia a part ) és d’utilitzar una roba diferent per a cada cara, la dels estris per un costat i per l’altra una roba de quadrets o ratlletes més uniforme amb unes aplicacions d’alguns dels estris de la roba estampada. Trobo que ha quedat força divertit i bonic i és que els dibuixos dels estris els trobo boniquíssims. Hauria d’haver penjat les fotos més petites perquè es veuen massa les errades jejeje. Ep, el festó el vaig fer a mà !!

Una aplicació per aquí …

una altra aplicació per allà …

I un col.lage del resultat per acabar ….

Qui no està content és perque no vol, per tant, jo estic la mar de contenta amb el que ha sortit i més endavant…em tornaré a veure les cares amb el Sr. Biaix, segur !!
Feliç nit de dimarts !!!


14 comentaris

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra … el millor de l’estiu !!

Oficialment ja som a la tardor però sensorialment ningú ho diria, encara suem, fa un sol espatarrant, els mosquits tigre em continuen picant … Qui em coneix sap que l’estiu no és la meva estació predilecta, Odio els aires condicionats així que … odio baixar del cotxe amb la samarreta enganxada a l ‘esquena, que em suï el cap ( a mi em passa ), no poder dormir de calor, tenir totes les persianes baixades de casa, però també odio que la inspiració culinaria se m’evapori, només menjaria gelats ( i és clar, el que se´n diu aprimar, no aprimen) tot em fa mandra, en definitiva, no sóc jo !! Aquest estiu no hem marxat de vacances i la veritat és que tampoc ho he trobat a faltar però el que sí que vam fer va ser el que nosaltres en diem les anti-vacances, és a dir, fer vacances des de casa. Tenim la sort de viure al costat del mar per tant, va ser fàcil fer entrepans, agafar el kit i cap a la “beach”, tenim una platja on hi va relativament poca gent, és a dir, d’aquelles que quan plantes la ” sombrilla” no tens els peus dels veïns a la cara, ni tampoc segueixes la conversa dels que tens al costat “rajant” d’algú. Aquest any hi vam anar cap a final d’estiu a aquesta platja secreta que tenim l’Enredo i jo i durant uns dies va ser la nostra rutina fer carmanyola o entrepans, carregar-ho tot al cotxe i cap a la platja. La platja em relaxa molt, moltíssim i des de petita que ja en tinc consciència d’aquest relaxament però ha sigut de gran que m’he aficionat a llegir-hi. Només em cal un llibre, la meva tumbona, la “sombrilla” i la mini nevereta amb aigua fresca i … les persones més a prop, que estiguin a 200 metres !! Llavors, puc dir que estic en un dels moments més plaents de la meva vida. Que bonic és llegir al costat del mar, si no ho heu provat mai, feu-ho, però sobretot, no ho feu amb gent escandalosa a prop, l’efecte plaer no apareixerà. A hores d’ara, ja sabeu que tinc “algunes” manies i una d’elles és que no suporto estar amuntegada a la platja, per tant, després d’uns quants anys d’experiència platjera, he arribat a la conclusió de que els millors veïns són els “guiris”. Per un general, són molt tranquils i uns grans lectors i com que no domino el seu idioma, no segueixo les seves converses i no em distreuen. Aquests dies de platja intensiva van coincidir amb la lectura que em va regalar l’Enredo fa uns mesos …

El llibre tenia plaça reservada dins la bossa de la platja !!

“L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra” del Jonas Jonasson. Després del fracàs i la decepció de “La llibreria de les noves oportunitats ” aquest llibre va fer que l’estiu canviés !! Només sabia que era un llibre divertit i fresc i ara ho puc confirmar al 200%. L’argument pot semblar una mica “passat de rosca”, un avi de 100 anys,el dia que fa l’aniversari decideix escapar-se per la finestra i els deixa a tots plantats. A partir d’aquest moment, en comptes d’acabar de passar els seus últims dies tranquil a la residència, resulta que la seva vida torna a entrar en una espiral sorprenent de successos perquè resulta que aquest formidable avi, a mida que va avançant la nova aventura als 100 anys, ens va intercal.lant la història de la seva modesta però sorprenent vida. A diferència d’altres llibres en que potser explico més detalls de la història, aquí no ho faré perquè us el recomano tant que no vull desvetllar cap sorpresa de les que depara el llibre. Només diré que al llarg de la seva vida coneix a personatges com Churchill, Franco, Stalin, Mao… , a través d’aquestes coneixences  que fa l’avi, fareu un viatge per la història d’una manera molt amena i divertida. I al mateix temps anireu veient què li passa després de saltar per la finestra. Els personatges són divertidíssims, elefant inclòs ! i a mida que van passant coses cada cop es van sumant més personatges que al final, tots junts, ens hauran donat una història increïble però bonica. Us confesso que la seva lectura em va arrencar més d’una i de dues riallades sonores, de les que qui tens al costat et mira preguntant-se què fa tanta gràcia. Fins i tot, l’Enredo que no és de llegir novel.la, se’l volia llegir però com que els fragments que em feien molta gràcia els hi llegia amb veu alta, al final, com que van ser tants, ja no li cal llegir.

L’Allan Karlsson em va robar el cor, em recorda al meu avi de 96 anys que com la majoria de la seva edat van anar a la guerra però a diferència de molts avis que no en volen parlar o que n’expliquen les penúries que va suposar, el meu avi, sempre ens ha explicat ” la guerra” amb un somriure a la boca, com una història, com la història de l’Allan però sense viatjar per tot el món  i sense conèixer a tants dirigents ni influint en el desenvolupament de la història d’una manera tan directa i invuluntària com fa l’ Allan. Al meu avi li anava explicant trossets del llibre i us puc assegurar que a ell també li va arrencar somriures i fins hi tot, els ulls se li van entelar, suposo que li devien de venir records.

Tots els llibres t’acaben aportant alguna cosa, algun sentiment, algun desitg … a mi, m’ha aportat la magnífica i desinteressada manera de ser de l’Allan, un personatge simple, gens rebuscat, natural, desinteressat, sense por, amic dels seus amics, sense grans aspiracions  i que sorteja els entrebancs de la vida de manera envejable. Sí, ja sé que és una novel.la, no és real però m’agradaria ser una mica com l’Allan, només una miqueta,  perquè sent com ell, la vida només pot ser amable.

Us regalo un parell de fotos dels meus acessoris “platjeros” … sense comentaris cruels eh ?

La nevereta “cool” que tenim

La “sombri-taula”, acabo de perdre el poc glamour que tinc però és tan pràctica …

Si no fós perquè ja tinc el primer encostipat de la temporada, amb el temps que està fent … demà me’n anava a la platja !
Bon cap de setmana … assaboriu-lo !!