Viatge sorpresa a Londres: l’efecte Peter Pan, mones i llocs bonics … 1ª part

16 comentaris


El dilluns dia 25 em vaig despertar com cada matí, el que no em podia arribar a imaginar és el que m’esperava per a  les pròximes hores…

Aquell matí l’Enredo va marxar a treballar molt d’hora i com que en el fons sóc una mica Heidi, no vaig imaginar res estrany que marxés més d’hora, ni tampoc vaig trobar estrany que tornés al cap d’una estona dient que s’havia deixat el mòbil ( quan ens havíem creuat uns missatges) i tampoc vaig adonar-me’n que portava una dessuadora, texans i vambes (vestuari no habitual per anar a la feina), va ser la seva cara el que em va alertar de que alguna cosa extraordinaria passava… jo al veure que em començava a donar sobres per obrir no parava de dir-li : “escolta, que el meu aniversari no és fins demà !!!”. Pensava que s’havia equivocat de dia, els homes normalment les fan aquestes coses . Així que un cop oberts tots els sobres …

Cada sobre tenia una pista i tot i que era bastant evident, jo no acabava d’entendre de què anava el tema hahahaha… La Heidi tenia més món que jo ! l’últim sobre contenia l’explicació i era que tenia menys de 24 hores per fer la maleta perquè l’endemà agafàvem avió cap a Londres per bufar les espelmes allí !!! No tinc cap foto del moment però us asseguro que si em punxen no em treuen sang i seguidament vaig començar a dir : ” què fort” !! després de repetir ” què fort” durant 1 hora, bé, durant el dia ho vaig dir un munt de vegades més, vaig haver d’activar-me, només tenia la tarda per fer la maleta, en unes hores agafava un avió destinació Londres !! Tenia la impressió de que el que m’estava passant era com el que passa a les pel.lícules !

Dimarts dia 26 era el meu aniversari però amb l’emoció del viatge, l’agobio de pujar a l’avió ( no sé si ho havia dit mai però no suporto viatjar en avió, tinc claustrofòbia i tot i que cada any hi pujo, em continua agobiant i les setmanes prèvies no sóc persona, és com si tingués un desdoblament de la personalitat i confesso que sóc inaguantable ) i el que em va passar a l’aeroport va fer que ni pensés en l’aniversari. Seré breu : el que em va passar és el que passa a les pel.lícules !! a punt de facturar ( sempre facturem perquè ens coneixem i ens encanta comprar cosetes ) vaig descobrir que no portava el “monedero” amb la documentació. Una mica més i m’agafa un infart, jo allí dreta a punt de plorar, l’Enredo renegant i tots els Sants baixant en fila india directes a l’aeroport de Bcn. Teníem ( jo no, l’Enredo ) exactament 30 minuts per a trobar el bus que el portés de nou al parking de llarga estada ( no intenteu agafar un taxi perquè no us hi portaran ), anar corrent fins al cotxe i creuar els dits per a que la cartera fos en algún lloc dins el cotxe o al terra, tornar corrent a l’autobús i que el senyor “autobusero” no esperés més passatgers per a portar-lo de nou a l’aeroport ” cagant llets”, entrar corrents a l’aeroport i amb la  tarja d’embarcament que mentre l’Enredo corria,  em va fer la amabilíssima noia del mostrador ( sense ensenyar-li cap dels dni, ni el seu ni el meu ), doncs vam córrer i no sé d’on  vaig treure el valor per cridar que perdíem l’avió ( si em coneguéssiu sabríeu que sóc súper vergonyosa i discreta ) i la gent ens va deixar passar, així que  ens vam saltar TOTA la cua per passar el control policial, allí vam tenir la gran sort de que el senyor que anava al davant tenia alguna cosa sospitosa a la maleta i la va haver de desfer tota, jo dient-li al “senyor”  policia que perdíem l’avió i el “senyor”policia dient que ens havíem d’esperar que corressim molt que la porta d’embarcament no la teníem lluny. Doncs sí, a la mateixa hora que fa 40 anys vaig néixer, 40 anys després estava corrent com una boja per un aeroport, tal qual protagonista d’una pel.lícula més de l’estil de la Bridget Jones que no pas d’una Julianne Moore. Vam ser els últims en pujar a l’avió, les “assistents de vol” estaven al corrent : ” sou els del Dni perdut hehehe ? “, em van venir ganes de dir-li : ” no, normalment esperem a l’últim moment per venir corrent com uns bojos i així jo em puc ofegar una estona “. L’Enredo està acostumat a córrer, jo no !! En resum, si teniu pànic a volar intenteu saber-ho 24 hores abans i un cop a l’aeroport tingueu un ensurt com el meu … desitjareu com mai pujar a l’avió i tindreu un vol d’allò més agradable i feliç !

Només us diré que al vespre vam celebrar el meu aniversari en un pub típic anglès on vam fer una cerveseta i després ens vam demanar un “Fish & Chips”, per postres una mena de brownie amb 2 espelmes, una H i una B de Happy Birthday, no m’hi cabien totes les lletres, la cambrera va baixar la intensitat de les llums i allí, amb la persona que més coses he compartit en la meva vida, una cambrera emocionada, unes veïnes de taula alemanyes  i envoltada de londinencs … així vaig bufar les meves espelmes.

Mai hagués pensat que celebraria així el meu aniversari, més aviat imaginava una festa amb banderoles fetes de roba, una corona  feta per mi, un súper pastís de xocolata amb totes les espelmes, molt de washi-tape i papers bonics i amb amics. Però he de dir que aquests 3 primers mesos de l’ any m’han passat algunes coses que no m’han deixat indiferent i sento que m’estan fent canviar, aquests dies a Londres amb fred a la cara i passejant sense rumb m’han deixat pensar en coses, en mi, en com sóc i en com he canviat amb els anys. He estat evitant pensar en que aquest any canviava el 3 pel 4 i això que mai m’ha preocupat l’edat, però per primera vegada he tingut la sensació de que el temps realment passa depressa, molt depressa i això em va col.lapsar, em va desbordar i el dia del meu aniversari a punt de bufar les espelmes em vaig sentir afortunada, feliç, tranquil.la i amb ganes de continuar canviant, vaig tenir la sensació de que serà una gran etapa i tal i com li vaig escriure a la felicitació d’un amic que els fa 13 dies abans que jo, estic convençuda que l’efecte Peter Pan continuarà en nosaltres, això sí síndrome de Peter Pan en la seva part romàntica eh ?. Va ser un moment molt especial que em va fer sentir tantes coses que no l’oblidaré mai, impossible !!

La meva versió de com felicitar la “Easter”= Pasqua a l’anglesa … darrera d’un aparador del Liberty

I així és com la vaig felicitar a la catalana !!! Amb una mini mona de xocolata per l’Enredo i per mi ! Per cert, és el primer any que en faig, m’ho vaig passar pipa fent-les i això que les vaig fer un cop tornats de la mini-escapada o sigui, a l’últim moment !!

Fins aquí, tema mones casolanes … torno cap a Londres ….

Aquesta ha sigut la nostra segona vegada a Londres i com que a la primera ja vam visitar les coses de rigor, aquest cop ens hem dedicat a passejar, a veure botigues boniques petites i boniques, a prendre moltes xocolates calentes, a caminar per Hyde Park …

Aquesta foto és de les 7:30 del matí a Hyde Park, mentre l’Enredo estava corrent jo vaig passejar, escoltant Lory Meyers i amb molt fred a la cara i les mans ( les temperatures crec que anaven sobre els 0 º ) però reconec que a mi caminar amb fred a la cara em va genial, em carrega d’energia !

La veritat és que vam tirar bastant de restaurants italians però … un d’ells va ser molt especial … Vaig reservar taula al restaurant italià del Jamie Oliver i va ser tot un encert …

Podeu fer la reserva per internet, així t’assegures taula a l’hora que vols, el restaurant és molt xulo i el menjar està boníssim, és clar, jo molt innovadora no sóc però els tagliatellea  bolognese estaven… tremendos és poc, són els més bons que he menjat mai … l’Enredo va atacar amb un risotto amb trufa i no sé què més …. el preu raonable, el meu plat de pasta 10,75 lliures, uns 12,70 euritos

Vaig fer fotos del bany i tot, moníssim !!! Nosaltres vam anar al de Covent Garden però n’hi ha algun altre més !

El dia següent que erem per Notting Hill vam trobar el Jamie’s recipease, un lloc fantàstic on fan classes de cuina i venen pastes i cosetes increïbles dolces i salades, a part dels llibres de cuina i tot tipus de merchandising i … on fan classes de cuina… el lloc era espectacular de xulo. Total que ens vam assentar i vam tornar a esmorzar !!!

Jo m’hagués quedat a viure allí, quin lloc tan mono ….

Tenen unes illes centrals on fan els tallers de cuina i al voltant hi ha els productes que pots comprar i al pis de dalt, és el mateix sistema però al voltant hi ha taules on degustar .

Ara enteneu perquè m’agradaria viure en un lloc així oi ? a vosaltres no us agradaria ?

Crec que paro aquí … si us ha semblat un tostón, salteu-vos el proper post, aviso que  només serà de fotos de coses xules que vaig veure !!

Happy thursday and to be continued …

Anuncis

Autor: ohlalamavieenrose

ohlalamavieenrose@gmail.com

16 thoughts on “Viatge sorpresa a Londres: l’efecte Peter Pan, mones i llocs bonics … 1ª part

  1. Awww I love London!!!
    Crec que en som unes quantes que els 40 els volem celebrar a Londres! 😉
    No puc esperarrrrr, vull veure les fotos de les coses xulis!!
    🙂

  2. fantàstica la narració!! Moltes felicitats!! Londres, quines ganes de tornar!
    esperarem amb moltes ganes la continuació.

  3. Uauuuu Rosa…estic sense paraules…Moltissimes felicitats pels teus anys, per aquesta fantàstica sorpresa, i per aquest post tan xulo. Res de tostón…m’encanta llegir-te. Petonets guapa!!!!!

  4. Quina enveja!! Això és un aniversari especial!!!

  5. Quin super regal!!! Uuuaaau et deuries quedar ben parada!
    Ets molt afortunada.
    Petonassos i moltes felicitats!

  6. Ooohhhh Moltes i moltes Felicitats quin regal tant i tant bònic de fet a mi Anglaterra m’encanta. A viure i a disfrutar dels grans moments. Per molts anys.

  7. Felicitats pel teu aniversari i per aquesta sorpresa tan fantàstica que et va preparar el teu marit!
    Petons

  8. B é ara sí m’he llegit bé la teva història. Primer només havia llegit la part de la sorpresa. Ja pots estar contenta, detalls així només hi són a les pel.lícules, creu-t’ho, potser aquests homes en van aprenent.
    D’altra banda, penso que aqueta vegada, salvada per l’heroi, has estat tu l’enredo. Quina aventura, tota una pel.lícula amb el teu príncep al rescat. Aquests homes…, sort que els tenim, per aquestes coses.
    Nena, o enredo, estic frissant per seguir per Londres. Fins ara. Felicitats, i això del número deixa-ho còrrer!

  9. Què guai, Rosa!!! Quin homemés detallista que tens, ja t’explicaré al novembre la gran sorpresa que em farà el meu!!!! jejejeje!

  10. Retroenllaç: Welcome home | Oh la la ! Ma vie en rose

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s