El vent càlid d’avui

8 comentaris

AVÍS: AVUI PARRAFADA EXISTENCIAL, RES SOBRE EL TEMA “COSTURIL”.

Avui bufa un vent fort, fort, però sorprenentment càlid i m’he regalat una altra d’aquelles hores personals e intransferibles a la platja. Avui m’he tornat a deixar l’ipod i no tenia música amb la que evadir-me dels meus pensaments i mal de caps. Una altra vegada pànic, però avui tot tenia un so molt fort, les onades, el vent, les fulles dels arbres que corrien pel terra, el soroll de les meves passes… ha sigut una hora plaent i la necessitava com aigua de maig.

Mai penses que un dia et pot passar que  a l’obrir la porta del teu dia a dia et trobaràs, inesperadament, sense voler-ho, amb coses que trasbalsaran la teva tranquil.la vida.   Els meus pensaments han anat sols, m’hagués agradat que el vent se’ls emportés però no ho ha fet, els tinc tots dins el meu cap, moguts, saltejats … però airejats. Suposo que el vent no és la via per a fer desaparèixer els pensaments  que no vols tenir més, m’agradaria que així hagués passat, però res de res… he tornat cap a casa  amb tots ells. El que si he sentit, és que aquest vent estrany, que en un principi semblava odiós, m’ha reconfortat com mai. He notat moltes senyals …Els meus cabells volaven amb força cap enrera, com a senyal de que he de mirar endavant, el jersey que portava i que m’he tret perquè sentia calori l’he penjat de la motxil.la, tot i que es movia rebelment, tampoc es desfeia, les mànigues m’acaronaven les cames, acompanyant-me en el meu trajecte amb el seu tacte, per fer-me sentir que no camino sola. I sola, sense música, sense ningú al meu voltant , amb la sort de tenir el mar, les onades, la sorra, les gavines i els núvols qüasi per mi sola i amb el pes dels meus pensaments, m’he deixat reconfortar pel càlid vent. De vegades  necessitem d’aquests moments que ens fan volar i al mateix temps ens arrelen al terra. Quina contradicció oi ? avui no sé com explicar-me, deu ser que tinc massa coses al cap.

Quan he decidit escriure el post, no ha sigut per ensenyar res en concret perquè realment fa dies que no puc cosir. No avanço hi ho deixo, de fet, em costa concentrar-me per fer qualsevol cosa. Això també m’entristeix.  Avui tenia la necessitat d’explicar la meva història amb el vent càlid  perquè estic trista, desorientada i sensible al mil x mil. Aquest blog va néixer amb la necessitat que tenia en un moment donat d’evadir-me de la meva monòtona vida, la idea era poder escriure  lliurement des de l’anonimat sobre els meus pensaments. Això ho vaig abandonar una mica però poc a poc ho he tornat a fer, he volgut ser fidel a la meva idea inicial. Així que qui continui llegint-me, de vegades es trobarà que llegirà les meves misèries, que en el fons estic segura que són les de molta gent. I per que a la vida no tot són flors i violes i penso que vull ser humana i mostra-me com sóc perquè  ni tenim vides de somni, tenim mals dies, males temporades i perquè no compartir-les ? Suposo que hi haurà gent que pensarà que prou mal de caps té com per llegir-me a mi i tindran raó però jo no obligo, he començat avisant que  avui no tinc el dia divertit.

Us vull transmetre una cosa que he observat aquests dies, quan esteu bé, portant la vostra rutina, quan tot és més o menys normal, pareu un moment de tant en tant i mireu a la gent que passa pel carrer, pel vostre costat i penseu que potser algú us està envejant aquesta “normalitat” i “qüotidianeitat” ( no sé si s’escriu així però avui no tinc ganes de buscar-ho ), potser donaria tot el que té per no sentir el pes dels seus pensaments i angoixes. Penso que això ens faria sentir  feliços més sovint.

I com és d’esperar la cançó que avui tinc de fons no és massa alegre ni divertida, no és altra que “Hurt” del Johnny Cash. Crec que no cal que digui res més, senzillament és el que avui m’ha demanat el meu cos, la melancolia de la seva veu trencada i el profunda que la trobo. I ja que avui m’he despullat i ja no em ve d’aquí, us donaré mostra de la meva ignorància musical explicant-vos que el mític i llegendari Johnny Cash  servidora el va descobrir llegint un llibre que em va agradar moltíssim i que em va regalar un amic per l’aniversari. El recomano fervorosament ( a veure, no és cap best-seller ni obra de culte eh ? ) es tracta de ” La bastarda d’Istambul” de l’Elif Shafak. Un llibre que parla de dones, d’Istambul i del genocidi armeni, però sobretot, és la història d’una familia de dones, dones molt fortes que es tenen les unes a les altres. I al que anava, doncs una de les dones del llibre, escoltava el Johnny Cash, d’aquí la meva curiositat al llegir-ho, el feia resultar atractiu de saber qui era i d’aquí el meu descobriment d’aquest home, del que em quedo amb aquesta cançó.

Us desitjo més que mai bona nit de dimarts i que si encara hi sou a temps (depenent d’on esteu geogràficament , és clar ) us deixeu reconfortar pel càlid vent d’avui, no fa falta sentir-se trist per sentir aquest plaer.

Anuncis

Autor: ohlalamavieenrose

ohlalamavieenrose@gmail.com

8 thoughts on “El vent càlid d’avui

  1. I jo ahir sense saber-ho em devia imaginar que necessitaves companyia. Com me n’alegro d’aquella estona de conversa, perquè fins fa ben poc M’he dedicat a mimar-te, i això ja sabràs d’aqui uns dies perquè t’ho dic. Per mi és un plaer llegir-te Rosa, la teva manera d’expressar-te va ser una de les coses que més em va atraure del teu blog. Sense saber el motiu de la teva tristesa avui M’he sentit profundament identificada amb aquest vent càlid…però sigui el que sigui, viure és aprendre a aixecar-se. Un super petó, i fins molt aviat guapa!!!

  2. Doncs no ha estat cap parrafada. Espero que escriure aquest post t’hagi servit, ni que sigui una mica, treure’t de dins el que hi portes. I aquí estem per escoltar-te i llegir les coses que expreses d’una manera tant agradable de llegir. Només et vull dir que no ens coneixem personalment, crec que ens entendríem bé, no em diguis perquè, són sensacions que un percep, i si amb alguna cosa et puc ajudar, aquí estic, i estic segura que moltes de nosaltres et direm això, aquí estem. Un petonàs!

  3. Ostres, Rosa…. no deuen ser dies alegres aquests… jo també noto que s’acosta l’hivern i això entristeix a moltes persones… potser si que, com tu dèies un dia, ara t’agradarà més la caloreta que no pas el fred… penso molt amb tu… i et voldria ajudar i no sé pas com…. escolto aquesta preciosa cançó i em venen unes ganes terribles de plorar d’impotència… són tantes les vegades que ens sentim sols… i tot i que algú ens allargui la mà potser preferim guardar la nostra dins de la butxaca i continuar amb l’estat en el qual ens trobem… la tristesa… la melancolia… potser pq com bé dius aquests moments també són necessaris per coneixer-nos una mica més profundament del que ja ens coneixem… no sé… Rosa…. espero que el vent d’aquests dies t’hagi fet arribar encara més ràpidament la meva abraçadota de Teletubbie…. no sóc pas ningú per dir-te què has de fer o que no has de fer… però m’agradaria tant pensar que ara estàs cosint alguna coseta…. m’agradaria pensar i m’agradaria saber que potser estàs una mica millor i que si plores amb aquesta cançó, com ara estic fent jo, és perquè estàs plorant d’al·legria per algun bon motiu… Rosa…. i jo llegiré SEMPRE els teus posts, siguin costurils o siguins “parrafades” com dius tu, que per mi no ho són… i no tinguis por d’obrir el teu cor per aquí… ja veus que la Cris, la Lua, jo… no ens cansem de llegir-te… ni que siguin “parrafades”… jo també crec que si haguéssim coincidit a l’ insti o a la uni o allà on fos ens hauríem entés… i molt…. si em necessites ja saps on pots trobar-me… per fer un cafè… per riure… per plorar juntes…. si em necessites ja saps on pots trobar-me… ni dubtis un sol moment en demanar-me el que et faci falta, Rosa… i si encara bufa una mica de vent a veure si també et fa arribar ben aviat aquesta altra abraçadota de Teletubbie… i mil més… i totes les que et facin falta…. fins que la teva vida torni a ser de color rosa….

  4. Et podria dir moltes coses, jo també vaig començar el blog per no caure en el pou d’estar a casa sola, a mi també m’agrada escriure i per a mi el blog és una manera d’expressar-me. Però el blog mateix t’arrossega per diferents camins i potser també et mostra diferents camins d’expressió.
    Com dic i a molt en aquest post, però m’agafo a la rutina, la quotidianitat. La rutina d’anar a treballar aixecar-se els dilluns deprés del cap de setmana, la rutina d’arribar a casa a la tarda, cansada, anar a comprar, amb els diners que t’has guanyat, la rutina de fer algun viatget pels ponts…O la rutina del pou d’estar a casa, lligada sense més, sense ser ningú, sense que ningú et digui res, sense sortir perquè no pots fer res, o el que pots fer ja et cansa. La rutina de no tenir ganes de fer ni aquestes creacions que pots mostrar al blog i tothom diu que li agraden tant, però i què, què faig amb això?
    T’entenc, però ara jo m’he posat en coses de Nadal, tinc tantes amigues que em fan regals, ara em toca a mi, però són lluny, aquí es veu que no existeixo.
    Perdona, potser he parlat massa de mi, o potser també ho faig de tu…
    Un escrit tan llarg requereix una bona lectura i un comentari pensat, que potser ha acabat sent una reflexió, que mira, potser posi al blog, algun dia.
    Rosa, (quin nom més bonic i ja no n’hi ha gaires), només una cosa, una cosa, normal i rutinària, ens veiem i ens expliquem les nostres penes.
    Petonets.

  5. Guapa, No ha estat cap parafada! Tots tenir a époques aquesta baixons, I per això el llarg de la vida aprenem aixecar-nos. Molts ànims guapa! M’agrada moble per la manera clara que tens d’expressar-te. M’has fet pensar i reflexionar. Una cançò molt maca. Petons i ànims

  6. Rosa, ara fa dies que vas fer aquesta entrada…potser ja estàs una miqueta més animada. De parrafada res! Sempre t’he dit que m’encanta com escrius i m’arrenques un somriure quan veig que has publicat….sempre penso “què ens explicarà avui?!” I mentres vaig llegint tinc encara un somriure a la cara. Tots tenim dies, èpoques,….així; sense ganes de res…. Però val la pena pensar en totes les coses maques que ens envolten, tot i formar part a vegades de la mateixa rutina… Fins la teva propera entrada! Aquí estaré per llegir-la ;)).
    Un petó enooorme!,

  7. Bonica!! A mi sempre m’agrada llegir-te, escoltar-te, pensar en el que dius, ficar-me en la cançó que poses… Etc
    Tens el teu momebt fluixet i et mereixes expressar-ho, només faltaria.
    Quan em quedo mirant la platja d’Altafulla també m’agafa una coseta dins pensativa…. Que deu tenir el mar??
    En fi, jo espero treure’t un somriure aviat.
    Petonets gegants

  8. Rosa bonica!!! espero que quan llegeixis aquest comentari ja estiguis millor… t’envio una abraçada molt i molt forta! M’encanta llegir-te, per mi és tot un plaer… tots tenim dies alegres i dies tristos, per tant no pateixis, estigues ben tranquil.la i m’agradaria que et sentissis ben recolzada… i cel.lebro que els puguem compartir, aquests moment, plegades. Estic aqui pel que necessitis… per riure, compartir, plorar, i sobretot escoltar. Un petó ben gran i ànims preciosa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s