3 comentaris

Vacances per temps indefinit…

Ja he trobat definició pel meu estat amb el blog, m’ha costat molt, moltíssim decidir-ho però els últims mesos no he publicat massa que digue’m… sento que no tinc massa a aportar, així que vull pensar que aquest temps en silenci, tornant a l’ombra em servirà per tornar a passar-ho bé fent el que més m’agrada, començar amb coses noves i en el fons retrobar-me.

He rebut alguns missatges que em dieu que trobeu a faltar les meves parrafades… no sabeu com m’agrada saber-ho, no ho hagués pensat mai que algú em diria això i em fa feliç. Continuo escrivint, molt, moltíssim però són escrits per mi, són els meus pensaments en cru ( algú important per mi ara mateix, ho va definir així i és cert, no és literatura ni paraules vestides de bonic ) crec que escriure és una de les millors coses del món mundial i escriure bé o malament és un exercici que ens fa aturar a pensar, a sentir, a deixar fluir, a treure, a plorar, a somriure, a volar, a desitjar, a imaginar…

També estic llegint molt, moltíssim… la lectura evadeix i continuo pensant que no hi ha res més excitant que anar a la llibreria i triar un llibre de portada xula, de títol suggerent i  que els teus ulls devorin línies, paràgrafs, capítols …. i els teus dits vagin passant pàgines.

I música … escolto molta música, em deixo enamorar per moltes cançons que m’atrapen i que escolto mentre escric, escriure sense música ja és totalment inviable, de fet, me n’adono de que ho faig pràcticament tot escoltant música. És curiós pensar que  tenim una banda sonora de la nostra vida, em fa somriure pensar-ho… Avui mentre escric escolto “Far from the Roses” dels Minor Alps, grup de la Juliana Hatfield i el Mathew Caws ( el cantant dels “meus” Nada Surf ). Em sembla una cançó tan brutalment boníssimaaaaaa… és d’aquelles cançons que t’aporten moltes emocions, és una llàstima que sigui tan poc coneguda. A mi ja m’està bé perquè no sóc de “masses” i així els concerts són com més íntims però el que trobo una llàstima és que no arribi a més gent perquè hi ha tanta gent boníssima… amb talent i una sensibilitat tan esgarrifosament dolça per descobrir que, almenys jo modestament, vull contribuir a que algú més se n’enamori …

I quilòmetres… molts quilòmetres a les cames, mens sana in corpore sano, això diuen i és ben cert, l’activitat física et manté allunyat de la bogeria a la que els pensaments et poden portar …

Fotos… em sento privilegiada de viure al costat del mar i poder capturar-lo molts dies en els seus estats diferents de moviment, de color… què xulo és fer fotos i això que no en sé, però un cop més, agraeixo al Sr. Instagram posar aquest plaer a l’abast dels “pardillos” com servidora.

I cosir… vaig cosint, a un altre ritme, però no abandono el fil i l’agulla … potser quan torni de les vacances per temps indefinit, us puc ensenyar moltes coses … no ho sé. Ara no vull sentir el pes del blog i per això he decidit lo de les vacances, em sembla una paraula bonica, relaxada i esperançadora …

En unes setmanes ja tenim la primavera aquí, ara ha començat un nou mes i abans de que acabi ja haurem començat una nova estació, mai havia tingut tan present els canvis d’estacions…

Espero que “disfruteu” ( la paraula gaudir no m’agrada gens, ho sento ) molt de la cançó i …  A REVEURE bonics i boniques meves!!!

mar

Pd. No podia acomiadar-me sense una petita confessió, aquest cop,  sobre la foto … és del meu trosset de mar que tinc la sort de tenir tan a prop, la foto és d’un dia de mar en calma i la vaig editar fa unes setmanes però no la vaig penjar enlloc, avui m’ha vingut al cap. Pensava que les senyals no existien però ara veig que potser si, la foto, la frase… potser no van ser una casualitat, no ho sé. Vull pensar que de vegades les coses succeeixen i no tenen sentit però arriba un dia en que el sentit apareix … A reveure  !!

Anuncis