16 comentaris

Ampliant la biblioteca literària i costuril…

Un any més ja ha passat Sant Jordi i un any més puc dir… què bonic que és aquest dia ! Només cal sortir al carrer per veure que és un dia especial, diferent i no ho dic només per les paradetes de llibres  i roses que trobes… ho dic per la gent,  les seves cares, els seus moviments … desprenen l’efecte Sant Jordi. És un dia en que la gent ens aboquem al carrer, tenim ganes de donar un tomb, tant si és un petit tomb o la tarda sencera, aguantem estoïcament estar amuntegats davant les paradetes dels llibres, intentant que els que tenim al davant es decideixin a triar d’una vegada el llibre que volen, suant amb el sol resplandent del migdia i treient-nos jaquetes i jerseis que acabem penjant del bolso. Entre els llibres que comprem i la roba que portem penjada del bolso, anem més carregades que els rucs ! Però tot i estar a punt de l’atac nerviós d’agobiamenta per portar tantes coses a sobre, esperem amb emoció el moment en que en un racó de la plaça ens trobem amb el nostre “enamorat” que ens porta la rosa !! I quan t’has convertit oficialment en un penja-robes amb potes i rosa inclosa resulta que amb una mica de sort et vas trobant coneguts que et fan anar parant per assaborir més el moment penja-robes.

Històries exagerades a part, el dia de Sant Jordi l’assaborim al migdia, sí, quedem en un racó de la Plaça del Mercadal i allí ell acudeix amb la meva rosa, compartim un dinar de crepes i jo li dóno el seu llibre i amb la dolçor a la boca de la crepe de nutella compartida ( visca l’amor i la crisi ) per postre , tornem a la plaça per mirar, respirar i passejar tranquil.lament mentre la resta dinen. Aquest any els llibres els vaig comprar a la llibreria, em vaig saltar comprar-los a la parada i és que a  la meva llibretera li va tocar quedar-se a la botiga. Sigui com sigui … va ser un dia genial, quan l’ambient tornava a anar in crescendo, nosaltres ens vam retirar… contents amb els nostres llibres i la rosa…

Si tenieu curiositat per saber quin llibre va venir cap a casa amb mi, aquí el teniu … em va cridar l’atenció el títol i l’argument però va ser la meva nova llibretera ( he trobat una bona assessora, ja no caldrà arriscar-me a triar els llibres per la tapa ) la que em va fer acabar de decidir. A veure què tal … però no em direu que el títol no us fa entrar ganes de saber què va fer durant un any dins del llit hahahahaha … quin mal d’òssos !!

I l’altre, és el que li vaig regalar a l’Enredo, com que el Verdon encara no ha publicat la 4ª novel.la, he buscat un substitut temporal. Me l’ha descobert la “meva” llibretera i es veu que és la bomba de la novel.la negra …. ja ho veurem ! ( L’aficionada a la novel.la negra sóc jo però tinc l’esperança de que amb aquest faré que l’Enredo també s’hi aficioni ).

Aquest any, la veritat és que Sant Jordi ha sigut un any esplèndid en llibres perquè just el dia abans em va arribar un paquet amb 2 llibres més, mentres que jo només esperava aquest … “Doudous à coudre”. El tenia la meva amiga d’aficions”costurils” i ja feia temps que en tenia ganes …

M’agrada tantíssim aquest llibre… que he estrenat la màquina de cosir amb un dels personatges que hi ha al llibre. em va semblar que no seria difícil i per provar, ho vaig fer a la mida que ve al llibre, sense ampliar. El resultat després de la tarda de pluja d’ahir dijous va ser aquest…

És una monada la Josselin le poussin, no trobeu ? D’aquest llibre tenim una coseta entremans la meva amiga d’aficions costurils i jo, en uns dies tindrem el resultat.

I ja per acabar, us ensenyo, quin va ser l’altre llibre que vaig rebre per sorpresa…

L’Enredo sabia que tenia ganes de tenir un llibre de la Tilda i aquest m’agradava moltíssim, així que el comprador oficial de les coses on-line de casa nostra que és l’Enredo ( jo sóc la compradora oficial de les coses físiques ) va tenir el bonic detall de comprar-me’l i donar-me la sorpresa de rebre’l.

La meva incipient biblioteca costuril comença a agafar gruix , estic tant contenta que volo com la Josselin !!

Feliç inici del previst cap de setmana plujós !!

Anuncis


11 comentaris

La casa de Riverton = aparcament temporal de la lectura

La casa de Riverton me’l van regalar per Nadal i no ha estat fins ara que me l’he llegit. És el primer  llibre d’una escriptora australiana, la Kate Morton, que posteriorment va escriure ” El jardín olvidado” ( llibre del que ja en vaig fer un post) i que més tard va escriure el seu tercer llibre: “Las horas distantes”. Així que ara he llegit el seu primer llibre, no són cap saga, per tant l’ordre dels factors no altera el producte !

La casa de Riverton m’ha recordat molt a la sèrie aquella que es deia “A dalt i abaix”, en que retratava la convivència en una mansió dels senyors a la part de dalt de la casa i la del servei a la part de baix, una mateixa vivenda però dos mons diferents. Doncs la novel.la reflexa el mateix cas però la protagonista és una de les noies del servei que als 98 anys i amb l’excusa d’una pel.lícula que s’està rodant sobre el cas que s’hi va produir, la fa reviure tota la història, una història que s’havia obligat a oblidar però que ara, finalment, ha arribat el moment de parlar-ne clarament.

La novel.la transcorre en dos temps, un que ens narra la història que comença just abans de la 1ª Guerra Mundial i que va alternant amb l’any 1999, moment en que la Grace Bradley es troba i que decideix gravar en una cinta la veritat del què va passar en aquella casa i en aquella festa on suposadament un jove escriptor es treu la vida. Les germanes Hartford en són testimonis i després d’allò ja no es tornen a parlar mai més.

És una novel.la molt descriptiva cosa que fa alentir la lectura però jo no sé si és que sóc “massoca” però ja m’ha agradat perquè m’he anat fent la pel.lícula dels llocs, dels personatges, de l’aire que s’hi respirava… a mi és que aquestes sèries d’època m’havien agradat i em semblen curioses les vides que tenien. A través dels personatges, l’autora ens deixa veure com pensava i com vivia la gent de l’època, com van  viure la guerra els que es van quedar a casa, com van tornar els que hi van anar, el punt de lleialtat del servei, la vida de cara l’aparador dels senyors de la casa, les ànsies de modernitat i de veure món de la filla gran, les ànsies de figurar i formar part de la classe alta de la filla petita, passions, desenganys… A mida que vas llegint, t’hi vas endinsant  i cada cop t’hi endinses més i més i sobretot, a la segona meitat del llibre on sembla que les coses comencen a entrellaçar-se i pots anar lligant fils, tot i que el final, a mi m’acaba sorprenent. Penso que l’autora és molt hàbil en aquesta qüestió, és molt subtil de la manera que deix fluir la història i com aconsegueix captar el teu interès per finalment sorprendre’t. El misteri que envolta al succés cada cop es fa més present i el final és esplèndid.

A mi m’ha agradat força el llibre, no em desagrada com escriu la Kate Morton i no descarto comprar el seu tercer llibre però més endavant, d’aquí un temps, potser un dia d’aquells que vaig a la llibreria i cap llibre em sedueix. Ara tinc ganes del tercer del John Verdon,  ja tinc ganes de retrobar-me amb el estimadíssim Dave Gurney però hauré d’esperar a reis, estic embolicada estudiant una mica i després de tant de temps de no fer-ho, tinc les neurones estudiantils bastant adormides  i  crec que deixaré la lectura per unes setmanes, això si puc aguantar, és clar !!!

Feliç nit de diumenge plujosa, tormentosa, llampegosa i sense tele (hem tingut un incident amb l’antena i m’estic perdent al Mas al Salvados )


14 comentaris

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra … el millor de l’estiu !!

Oficialment ja som a la tardor però sensorialment ningú ho diria, encara suem, fa un sol espatarrant, els mosquits tigre em continuen picant … Qui em coneix sap que l’estiu no és la meva estació predilecta, Odio els aires condicionats així que … odio baixar del cotxe amb la samarreta enganxada a l ‘esquena, que em suï el cap ( a mi em passa ), no poder dormir de calor, tenir totes les persianes baixades de casa, però també odio que la inspiració culinaria se m’evapori, només menjaria gelats ( i és clar, el que se´n diu aprimar, no aprimen) tot em fa mandra, en definitiva, no sóc jo !! Aquest estiu no hem marxat de vacances i la veritat és que tampoc ho he trobat a faltar però el que sí que vam fer va ser el que nosaltres en diem les anti-vacances, és a dir, fer vacances des de casa. Tenim la sort de viure al costat del mar per tant, va ser fàcil fer entrepans, agafar el kit i cap a la “beach”, tenim una platja on hi va relativament poca gent, és a dir, d’aquelles que quan plantes la ” sombrilla” no tens els peus dels veïns a la cara, ni tampoc segueixes la conversa dels que tens al costat “rajant” d’algú. Aquest any hi vam anar cap a final d’estiu a aquesta platja secreta que tenim l’Enredo i jo i durant uns dies va ser la nostra rutina fer carmanyola o entrepans, carregar-ho tot al cotxe i cap a la platja. La platja em relaxa molt, moltíssim i des de petita que ja en tinc consciència d’aquest relaxament però ha sigut de gran que m’he aficionat a llegir-hi. Només em cal un llibre, la meva tumbona, la “sombrilla” i la mini nevereta amb aigua fresca i … les persones més a prop, que estiguin a 200 metres !! Llavors, puc dir que estic en un dels moments més plaents de la meva vida. Que bonic és llegir al costat del mar, si no ho heu provat mai, feu-ho, però sobretot, no ho feu amb gent escandalosa a prop, l’efecte plaer no apareixerà. A hores d’ara, ja sabeu que tinc “algunes” manies i una d’elles és que no suporto estar amuntegada a la platja, per tant, després d’uns quants anys d’experiència platjera, he arribat a la conclusió de que els millors veïns són els “guiris”. Per un general, són molt tranquils i uns grans lectors i com que no domino el seu idioma, no segueixo les seves converses i no em distreuen. Aquests dies de platja intensiva van coincidir amb la lectura que em va regalar l’Enredo fa uns mesos …

El llibre tenia plaça reservada dins la bossa de la platja !!

“L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra” del Jonas Jonasson. Després del fracàs i la decepció de “La llibreria de les noves oportunitats ” aquest llibre va fer que l’estiu canviés !! Només sabia que era un llibre divertit i fresc i ara ho puc confirmar al 200%. L’argument pot semblar una mica “passat de rosca”, un avi de 100 anys,el dia que fa l’aniversari decideix escapar-se per la finestra i els deixa a tots plantats. A partir d’aquest moment, en comptes d’acabar de passar els seus últims dies tranquil a la residència, resulta que la seva vida torna a entrar en una espiral sorprenent de successos perquè resulta que aquest formidable avi, a mida que va avançant la nova aventura als 100 anys, ens va intercal.lant la història de la seva modesta però sorprenent vida. A diferència d’altres llibres en que potser explico més detalls de la història, aquí no ho faré perquè us el recomano tant que no vull desvetllar cap sorpresa de les que depara el llibre. Només diré que al llarg de la seva vida coneix a personatges com Churchill, Franco, Stalin, Mao… , a través d’aquestes coneixences  que fa l’avi, fareu un viatge per la història d’una manera molt amena i divertida. I al mateix temps anireu veient què li passa després de saltar per la finestra. Els personatges són divertidíssims, elefant inclòs ! i a mida que van passant coses cada cop es van sumant més personatges que al final, tots junts, ens hauran donat una història increïble però bonica. Us confesso que la seva lectura em va arrencar més d’una i de dues riallades sonores, de les que qui tens al costat et mira preguntant-se què fa tanta gràcia. Fins i tot, l’Enredo que no és de llegir novel.la, se’l volia llegir però com que els fragments que em feien molta gràcia els hi llegia amb veu alta, al final, com que van ser tants, ja no li cal llegir.

L’Allan Karlsson em va robar el cor, em recorda al meu avi de 96 anys que com la majoria de la seva edat van anar a la guerra però a diferència de molts avis que no en volen parlar o que n’expliquen les penúries que va suposar, el meu avi, sempre ens ha explicat ” la guerra” amb un somriure a la boca, com una història, com la història de l’Allan però sense viatjar per tot el món  i sense conèixer a tants dirigents ni influint en el desenvolupament de la història d’una manera tan directa i invuluntària com fa l’ Allan. Al meu avi li anava explicant trossets del llibre i us puc assegurar que a ell també li va arrencar somriures i fins hi tot, els ulls se li van entelar, suposo que li devien de venir records.

Tots els llibres t’acaben aportant alguna cosa, algun sentiment, algun desitg … a mi, m’ha aportat la magnífica i desinteressada manera de ser de l’Allan, un personatge simple, gens rebuscat, natural, desinteressat, sense por, amic dels seus amics, sense grans aspiracions  i que sorteja els entrebancs de la vida de manera envejable. Sí, ja sé que és una novel.la, no és real però m’agradaria ser una mica com l’Allan, només una miqueta,  perquè sent com ell, la vida només pot ser amable.

Us regalo un parell de fotos dels meus acessoris “platjeros” … sense comentaris cruels eh ?

La nevereta “cool” que tenim

La “sombri-taula”, acabo de perdre el poc glamour que tinc però és tan pràctica …

Si no fós perquè ja tinc el primer encostipat de la temporada, amb el temps que està fent … demà me’n anava a la platja !
Bon cap de setmana … assaboriu-lo !!


12 comentaris

“La llibreria de les noves oportunitats” i el meu romanticisme que es veu que s’esfuma !!!

Per Sant Jordi, em vaig autoregalar un llibre com cada any. Aquest any em vaig comprar ” La llibreria de les noves oportunitats” de la Anjali Banerjee. Em vaig guiar per la conversa que vaig sentir “dissimuladament” entre la llibretera i una clienta, ja feia massa estona que donava tombs, hi havia massa gent i m’estava atabalant. La seva explicació em va semblar tan bucòlica que vaig pensar que me l’havia de comprar, a més la tapa em va semblar bonica: muntanyetes de llibres i una noia arropida dormint-hi a sobre, com a fons, una paret d’un color blau-verdós i el títol escrit amb unes lletres grogues que hi queda molt xulo. Posada a donar la meva opinió de la portada, l’únic que no m’agrada i que segur que deu tenir alguna explicació, és que la noia porta un vestit d’un verd molt afavoridor per les morenes però …. aquí arriba el “però”, porta unes mitges fines de color negre … amb una carrera no, una AUTOPISTA !! i és que cada cop que agafo el llibre, els ulls se me’n van  a l’autopista i mira que hi dono tombs però no li trobo el sentit que pot tenir, si és que en té. Trobo que trenca la dolçor de la fantàstica portada ; (

La llibreria de les noves oportunitats

Però vaig al tema, L’Anjali és una escriptora que va néixer a l’ Índia però es va criar a Canadà, per més tard  anar a viure a Califòrnia. La seva àvia era novel.lista i suposo que això va ajudar al fet de que als 7 anys escrivís el seu primer conte. Ha escrit algunes novel.les per a nens i un parell per a adults. La història es centra a l’illa de Shelter, petita i plujosa i és on va a parar la Jasmine per tal de fer-se càrrec de la llibreria de la seva tieta Ruma, la qual se n’ha d’anar a l’Índia per tal de curar el seu cor “cansat”. La Jasmine s’està refent d’una separació fruit de les infidelitats del seu marit i viu amb la pressió de preparar una presentació per captar un client a la feina que té a Los Angeles i així, assegurar-se el seu futur econòmic.
La seva arribada a l’illa serà una nova oportunitat per a ella. La Jasmine vol donar nous aires a la vella, polsosa i desordenada llibreria, només  repleta de clàssics. El que la Jasmine no sap és que la llibreria té vida pròpia i aviat sentirà veus que no sap d’on venen ni de qui són. Aprendrà a estimar aquesta vella i misteriosa llibreria i els seus habitants, així com a interpretar amb ajuda d’ells, les peticions literàries dels seus peculiars clients. Tot això em va semblar súper bucòlic: un desamor, un començar de nou, una llibreria en una casa victoriana en una illa plujosa i petita, veïns peculiars … i quines ganes que tenia d’una novel.leta així !! El problema, per mi, ha estat que tot, absolutament TOT, és previsible, no tens cap sorpresa i el que comença com a bucòlic i un tant romàntic ( no només romàntic en el sentit amorós ) se m’ha acabat convertint en un “apastelament” passat de voltes. Només arribar a l’illa s’enamora, la seva germana li dóna la notícia de que es casa i vol que l’ajudi a preparar la boda ( tomaaaaa detall de la germana que es passa pel forro que la Jasmine està recent separada i amb el cor trencat ), el seu cap que es presenta a l’illa per ajudar-la a preparar la presentació de la feina ( fa un viatge llarguíssim per estar-s´hi 5 minuts a la llibreria ), el seu enamorament amb un personatge que ja veus venir com acabarà … podria continuar però no vull desvetllar més coses. La història és boniqueta però trobo que la mateixa escriptora l’espatlla, tot és massa perfecte al final, tot se sol.luciona, tot acaba bé. Ja està bé tant d’optimisme però la manera com narra el desenllaç… potser massa infantil (  hi té a veure el fet d’haver començat escrivint contes ? ). Aquí és on m’he començat a preguntar si és que m’estic quedant sense romanticisme o si l’hi he de dir a l'”enredo” que hem de fer les maletes inmediatament i marxar a l’illa de Shelter perquè allí la vida és de color de rosa. L’únic que no tinc clar, és si tenen massa muntanyes allí, perquè sinó, no hi voldrà anar.

El llibre està dedicat als llibreters, potser el fet de no ser llibretera fa que no m’hagi arribat al cor, potser és la meva pèrdua de romanticisme, potser la calor de l’estiu que altera el meu metabolisme i m’ha cremat la sensibilitat  o …. no acabaria mai !! el que sí he de confessar és que per un moment em van agafar ganes de tenir una llibreria com la de la novel.la però és clar, on visc, no hi ha cap mansió victoriana, ni els esperits dels escriptors clàssics s’hi passejen, ni els clients són tan guays ni peculiars, així que la cosa està una mica complicada! Però entenc que per a un llibreter potser el fet de llegir que s´hi feien  lectures de contes per a nens, trobades literàries setmanals amb els  clients ( això m’agradaria a mi) i ajudar a ser feliços als clients amb els seus consells, pot fer-los gràcia perquè imagino que s’hi identificaran.

Us deixo amb una frase del llibre que em va agradar … ” gaudeix dels moments mentre en tinguis ” ( pag.61)  I amb aquesta frase  vaig a sentar-me al sofà, al costat de l'”enredo”, a veure una pel.liculeta d’aquestes de diumenge al vespre i  encendré unes espelmetes … a veure, si per casualitat, el meu romanticisme torna.

Bona nit de diumenge !!!


9 comentaris

El efecto Star Lux i una conversa un tant peculiar

Aquest any els Reis em van portar un parell de llibres,  els van triar ells i jo no en tenia ni idea de quins serien, només la forma del paquet em va fer pensar en que m’havien portat llibres … yujuuuuu ! Un dels dos va ser un llibre de tapa vermella, una mica kitsch però d’aquelles que ja se t’insinuen i et comencen a atraure, el següent pas, va ser llegir l’argument i … oh !!! això pinta moooolt bé, tercer pas, l’autor és el registrador mercantil de Tarragona, o sigui que si tenia algun dubte podia anar allí i preguntar-li ( jejejeje, és broma, em moriria de vergonya ).

el efecto Star Lux

La història ens explica que dos amics es reuneixen a la sala d’autòpsies, un és el Germán Casanova, patòleg que ha de practicar l’autòpsia i l’altre el seu millor amic, Tino Polo, el cos del qual, després de suicidar-se al campanar de l’església de Vinaròs, l’hi haurà de practicar l’autòpsia. És una conversa entre dos amics, a mida que va obrint i disseccionant el seu cos, anem coneixent la seva història que comença de petits i que acaba en aquella sala i en aquella situació. El que podria ser un drama, no ho és per la ironia i l’humor negre amb que l’autor ens explica els fets, més d’un somriure apareix a la teva expressió mentre el llegeixes i fets durs de la vida mateixa fa que els digereixis subtilment.

No m’ha semblat un llibre de lectura fàcil, mentre el Germán va practicant l’autòpsia va saltant d’uns fets a uns altres, en diferents espais de temps, llocs i personatges, i de vegades em sentia descolocada, però tot i això, només tenia ganes de continuar llegint, cada cop tenia més necessitat de saber què els havia portat allí. Per mi, no ha estat un llibre previsible però tampoc m’ho plantejava mentre el llegia, tan sols llegia i deixava passar les pàgines per endinsar-m’hi.

Ara que el digereixo i hi he estat pensant, si algú em pregunta què n’he tret d’aquesta lectura, puc dir que és una història d’amistat, d’aquelles de debò, de les que el pas del temps i les circumstàncies penoses de la vida, no la poden desfer. Amistat malgrat la diferència social, el Germán és el fill sense pare d’una adinerada familia i amos de la fàbrica del poble i el Tino és un fill de pescadors, submarinista que no conceb la vida sense el mar, però també hi ha forts llaços d’amistat amb el cosí del Tino, el Tito, la Rumore i una serie de personatges que van apareixent, transvestits, prostitutes de l’Est, fills de papà, segurates de discoteca, les mares dels dos cosins, una ginecòloga vídua però amb l’esperit del seu difunt marit rondant-la… tot plegat una mica absurd però que a mida que van apareixent, van configurant aquesta història d’amistat i  també d’amor, un amor passional i destructiu entre el Tino i l’Esmeralda ( la tia bona de torn que darrera aquesta imatge s’amaga algú amb secrets  perquè en aquesta història l’amor també és protagonista. M’ha sorprès l’autor i penso que és d’aquells llibres que potser amb el temps, en faré una altra lectura.

I per acabar, em permeto aconsellar-lo a qui tingui curiositat  per saber com és una conversa amb un mort, a qui vulgui riure amb un negoci inverosímil, a qui vulgui saber d’una història d’amor tormentosa, a qui vulgui conèixer més sobre les autòpsies i a com morir, a qui sigui d’un poble de pescadors i vulgui recordar la pròpia infantesa, a qui vulgui sentir la olor de mar, a qui vulgui baixar a les profunditats del mediterrani i de la seva pròpia ànima.

Descansi en pau ( Tino Polo )

P.d – Un cop més, un cop acabat el llibre, m’he quedat buida. Això em passa quan els personatges m’absorbeixen i em fan patir, ric amb ells , de vegades també ploro una miqueta o a llàgrima viva,tant, que després em costa respirar perque se’m tapa el nas. És com si fos la seva veïna durant unes setmanes, de vegades mesos i quan tanco el llibre i em quedo sense ells, els enyoro ! Així que com que sentia els símptomes d’enyoramenta, m’he saltat el dol i ja he començat a endinsar-me en la vida d’un altre personatge, aviso, aquest serà “pastelón”, dels que prometen jejejeje !!


6 comentaris

Acabar el dia de color de rosa …

Ahir vaig acabar el dia ben contenta : desembolicant regals !! I el millor de tot és que no era ni el meu aniversari, ni el Sant, ni celebrava res de res. Si és que de tant en tant, tinc un ” enredo” que no me’l mereixo. Ahir al vespre, va arribar força tard amb 2 sospitoses bosses grogues amb un cocodril ….

Crocs vermelles per l’enredo i color raspberry per mi !!

què xules que són i què còmodes … jo pensava que eren de goma i resulta que són d’una resina de poro tancat que fa que no hi hagi olors ni fongs,  manteniment amb aigua i sabó i llestos !! He de confessar que quan ens les vaig veure posades, em van venir al cap els camioners holandesos que et trobes a la benzinera. Ells ja fa anys que les porten !!

Després de les crocs va venir un paquetet amb una forma que vaig reconèixer deseguida …

crocs raspberry + avi de 100 anys de color rosa

Per Sant Jordi, el vaig estar buscant però l’edició en catalá ja estava esgotada, així que és un detallàs que l’enredo se’n recordés. Se m’està girant feina … acumulació de llibres, costura “marujil”, patchwok, galetes …. però què bonic acabar el dia amb tantes sorpreses inesperades !!

Que passeu un bon dijous !!


Deixa un comentari

“Un granizado de café con nata” i el meu paladar literari

Sí, sí, síííííí !!! Ahir vaig acabar el llibre, ha sigut com una relació d’amor-odi que finalment ha acabat després de tres llargs mesos i mig. Amb aquest llibre ha aflorat una altra de les meves manies literàries … m’agradi o no, no puc deixar un llibre sense acabar, l’he de llegir tot, encara que hi ha moments que més que llegir, és passar pàgina perquè la mateixa, la podria llegir 50 vegades i no em facis dir què hi posa. Sóc rara oi ? o massoca ? Bé, una mica de les 2 coses, però de vegades, aquesta perseverància pot comportar una grata sorpresa.

 Vaig per parts ( que sóc de fàcil enredamenta en les explicacions ), “Un granizado de café con nata” és d’una escriptora napolitana que es diu Alessandra Lavagnino, curiosament és parasitòloga, especialista en insectes transmisors d’enfermetats. Jo no la coneixia, però quan vaig anar a la llibreria a la recerca d’un nou llibre i després de donar molts tombs i que la inspiració no em venia, vaig veure un llibre amb unes papallones, mosca i abella que em van cridar l’atenció. El títol estava bé, i quan vaig llegir l’argument, em vaig dir: és aquest !!!  

 L’Agata Avolio, una dona de classe alta i vida privilegiada, després de patir un accident perd la capacitat de mentir. Fins aquí, tot correcte i com ha de ser però… què passa quan la protagonista, és siciliana, dona i a sobre, la Màfia forma part del seu entorn ? Doncs que ja l’hem liat !!! Amb un argument com aquest, només tenia ganes d’arribar a casa i començar-lo a llegir. A mida que anava llegint, cada cop se’m feia més feixuc, la manera d’escriure de l’autora, se’m feia molt lent, molt descriptiu, massa. Fins i tot, un dia, vaig llegir-li uns quants paràgrafs a l'”enredo “, volia veure què em deia, la seva contesta va ser: “no m’estranya que faci tants dies que l’arrossegues” !!  Bé, em vaig quedar com a tranquil.la, ja no era jo sola que pensava que era un pal i va ser llavors que vaig posar-me a buscar opinions per internet, a veure si és que havia comprat un plom de llibre …. Resultat: depressió !! Resulta que els comentaris que vaig trobar el deixaven de fàbula, t’agafaven ganes de llegir-lo i jo, l’estava odiant, per acabar de rematar el tema, un dels comentaris deia alguna cosa similar a que era per gent amb paladar literari o que qui tenia paladar literari el sabria assaborir.  Després d’això, vaig tancar el portàtil i vaig estar uns dies sense agafar el llibre, fins que la meva consciència em va recordar que no puc deixar un llibre a mig llegir i això encara em feia posar més nerviosa. Així doncs, vaig tornar a agafar-lo i després d’una etapa de passar pàgines, finalment va arribar un dia que vaig adonar-me que estava una mica enganxada, volia saber què li passaria a aquella pobra dona, em feia pensar coses … com viuen les dones que pertanyen a la societat regida per la Màfia ? El silenci és el seu aliat ? a canvi de ? Benestar familiar ? seguretat ? Poder adquisitiu ? paga la pena dir la veritat ? … A l’Agata, la seva consciència després de l’accident,  no li permet el dubte, la veritat és l’única opció, però el sentiment de culpa i les conseqüències afectaran a qui l’envolta i s’estima.

L’argument diu que és una obra estranya, sí que ho és, també diu que està entre la fàbula i la novel.la policíaca, té raó. La intriga apareix, per mi, bastant cap al final del llibre. Des del primer moment, l’argument em va semblar boníssim, va ser el que em va enamorar però penso que m’hagués agradat que hagués estat escrit d’una altra manera, tanta tranquil.litat a l’hora d’explicar, a mi em va sobrepassar, però per una vegada estic contenta de tenir la gran mania de no deixar un llibre inacabat perquè aquest llibre m’ha aportat coses i no m’ha deixat indiferent.

Sobre el meu paladar literari, puc dir que a hores d’ara, encara no sé si en tinc i la veritat és que tampoc em preocupa. Les coses m’agraden o no m’agraden, m’arriben al cor o no m’arriben, m’emocionen o no m’emocionen, ho digui algú o no. M’agrada expressar la meva particular opinió a partir de les sensacions que visc  durant el procés d’elecció i lectura d’un llibre, la resta, la deixo per qui en sap més i millor ! Mentre tant, vaig a recuperar-me d’aquesta relació, odi-amor, sí,en aquest ordre, al final me l’he arribat a estimar !!!