3 comentaris

Vacances per temps indefinit…

Ja he trobat definició pel meu estat amb el blog, m’ha costat molt, moltíssim decidir-ho però els últims mesos no he publicat massa que digue’m… sento que no tinc massa a aportar, així que vull pensar que aquest temps en silenci, tornant a l’ombra em servirà per tornar a passar-ho bé fent el que més m’agrada, començar amb coses noves i en el fons retrobar-me.

He rebut alguns missatges que em dieu que trobeu a faltar les meves parrafades… no sabeu com m’agrada saber-ho, no ho hagués pensat mai que algú em diria això i em fa feliç. Continuo escrivint, molt, moltíssim però són escrits per mi, són els meus pensaments en cru ( algú important per mi ara mateix, ho va definir així i és cert, no és literatura ni paraules vestides de bonic ) crec que escriure és una de les millors coses del món mundial i escriure bé o malament és un exercici que ens fa aturar a pensar, a sentir, a deixar fluir, a treure, a plorar, a somriure, a volar, a desitjar, a imaginar…

També estic llegint molt, moltíssim… la lectura evadeix i continuo pensant que no hi ha res més excitant que anar a la llibreria i triar un llibre de portada xula, de títol suggerent i  que els teus ulls devorin línies, paràgrafs, capítols …. i els teus dits vagin passant pàgines.

I música … escolto molta música, em deixo enamorar per moltes cançons que m’atrapen i que escolto mentre escric, escriure sense música ja és totalment inviable, de fet, me n’adono de que ho faig pràcticament tot escoltant música. És curiós pensar que  tenim una banda sonora de la nostra vida, em fa somriure pensar-ho… Avui mentre escric escolto “Far from the Roses” dels Minor Alps, grup de la Juliana Hatfield i el Mathew Caws ( el cantant dels “meus” Nada Surf ). Em sembla una cançó tan brutalment boníssimaaaaaa… és d’aquelles cançons que t’aporten moltes emocions, és una llàstima que sigui tan poc coneguda. A mi ja m’està bé perquè no sóc de “masses” i així els concerts són com més íntims però el que trobo una llàstima és que no arribi a més gent perquè hi ha tanta gent boníssima… amb talent i una sensibilitat tan esgarrifosament dolça per descobrir que, almenys jo modestament, vull contribuir a que algú més se n’enamori …

I quilòmetres… molts quilòmetres a les cames, mens sana in corpore sano, això diuen i és ben cert, l’activitat física et manté allunyat de la bogeria a la que els pensaments et poden portar …

Fotos… em sento privilegiada de viure al costat del mar i poder capturar-lo molts dies en els seus estats diferents de moviment, de color… què xulo és fer fotos i això que no en sé, però un cop més, agraeixo al Sr. Instagram posar aquest plaer a l’abast dels “pardillos” com servidora.

I cosir… vaig cosint, a un altre ritme, però no abandono el fil i l’agulla … potser quan torni de les vacances per temps indefinit, us puc ensenyar moltes coses … no ho sé. Ara no vull sentir el pes del blog i per això he decidit lo de les vacances, em sembla una paraula bonica, relaxada i esperançadora …

En unes setmanes ja tenim la primavera aquí, ara ha començat un nou mes i abans de que acabi ja haurem començat una nova estació, mai havia tingut tan present els canvis d’estacions…

Espero que “disfruteu” ( la paraula gaudir no m’agrada gens, ho sento ) molt de la cançó i …  A REVEURE bonics i boniques meves!!!

mar

Pd. No podia acomiadar-me sense una petita confessió, aquest cop,  sobre la foto … és del meu trosset de mar que tinc la sort de tenir tan a prop, la foto és d’un dia de mar en calma i la vaig editar fa unes setmanes però no la vaig penjar enlloc, avui m’ha vingut al cap. Pensava que les senyals no existien però ara veig que potser si, la foto, la frase… potser no van ser una casualitat, no ho sé. Vull pensar que de vegades les coses succeeixen i no tenen sentit però arriba un dia en que el sentit apareix … A reveure  !!


6 comentaris

Bye 13, Hi 14

No podia deixar que acabés aquest any sense fer un post, primer, per agraïr les estones que heu “perdut” llegint-me, per fer-me saber durant els meus períodes de silenci que penseu en mi, per haver trobat gent tan bonica pel camí, per escoltar les cançons que m’agraden a mi, per deixar-me comentaris tan requeteboniquíssims … em deixo moltes coses per agraïr i a qui agraïr però és que sinó semblarà una entrega dels Òscars hehehehe… En segon lloc, diré la veritat i és que no tenia previst escriure cap post però avui conduint, he estat escoltant una cançó que me n’ha fet venir ganes. Últimament quan escolto música, de vegades em passa que em quedo “anclada” en alguna cançó i sigui pel motiu que sigui sempre són com petites senyals … Avui m’he quedat “anclada” amb “Meeting place” dels “Last Shadow  Puppets”, per qui no els conegui i li pugui interessar doncs són un grup format pel cantant dels “Arctic Monkeys”, l’enèrgic Alex Turner ( ja us posaré una cançó que em rexifla d’ell en algun altre post ) i el Miles Kane que ara va en solitari i és una delícia. M’ha fet gràcia el títol de la cançó, “meeting place” i m’ha fet pensar que jo tinc un lloc de trobada molt meu al que vosaltres acudiu quan voleu, quan hi penseu, quan veieu un post nou, quan potser aneu en busca d’inspiració ( potser sona pedant però no ho dic en aquest sentit, però alguna vegada algú m’ha dit que alguna cosa de les que faig, ha servit per inspirar-la i jo emocionada de nassos hihihi ), alguns potser hi aneu a parar de rebot i us hi heu quedat … i aquest lloc ens serveix per compartir, per comentar,per intercanviar, per descobrir… i no puc per menys de dedicar-vos unes línies perquè formeu part del balanç que tard o d’hora acabem fent de l’any que deixem i que jo, personalment, tinc tantes ganes de deixar enrere. I us puc dir que aquest “nostre” meeting place és una de les millors coses d’aquest meu catastròfic 2013 i estic segura que encara  serà moltíssim més millor en aquest esperat 2014.

Ja sabeu que no sóc donada a penjar fotos meves al blog però per aquestes dates no puc per més que mirar-vos als ulls i deixar-vos un “selfie” per expresar-vos el meu desig i convenciment per a aquest 2014 !

Bona nit de cap d’any, tanqueu ben tancada la porta del 2013 i obriu la del 2014 amb la certesa de que ens esperen moltíssimes coses requeteboniques … petons !!!

vaaaa … us deixo amb la meva última confessió de l’any ( les meves confessions ja s’estan convertint en un clàssic )… aquesta cançó avui l’he escoltat 3.000.000 de vegades i aquesta tarda, mentre conduïa, hi havia un sol de tarda espectacular i l’he posat bastant forta i de sobte, he tingut un flash, era com estar dins una banda sonora d’una pel.lícula i m’ha vingut al cap la imatge de la Bridget Jones quan va en el descapotable amb el seu amor, tota flipada  amb el seu mocador i els cabells al vent, doncs si, us confesso obertament que m’he sentit Bridget Jones sense descapotable, amb bufanda de llana i cabell recollit en una cua però amb la banda sonora del meu moment cinematogràfic de fons …  ara sí… Bona entrada d’any solets !!


8 comentaris

El vent càlid d’avui

AVÍS: AVUI PARRAFADA EXISTENCIAL, RES SOBRE EL TEMA “COSTURIL”.

Avui bufa un vent fort, fort, però sorprenentment càlid i m’he regalat una altra d’aquelles hores personals e intransferibles a la platja. Avui m’he tornat a deixar l’ipod i no tenia música amb la que evadir-me dels meus pensaments i mal de caps. Una altra vegada pànic, però avui tot tenia un so molt fort, les onades, el vent, les fulles dels arbres que corrien pel terra, el soroll de les meves passes… ha sigut una hora plaent i la necessitava com aigua de maig.

Mai penses que un dia et pot passar que  a l’obrir la porta del teu dia a dia et trobaràs, inesperadament, sense voler-ho, amb coses que trasbalsaran la teva tranquil.la vida.   Els meus pensaments han anat sols, m’hagués agradat que el vent se’ls emportés però no ho ha fet, els tinc tots dins el meu cap, moguts, saltejats … però airejats. Suposo que el vent no és la via per a fer desaparèixer els pensaments  que no vols tenir més, m’agradaria que així hagués passat, però res de res… he tornat cap a casa  amb tots ells. El que si he sentit, és que aquest vent estrany, que en un principi semblava odiós, m’ha reconfortat com mai. He notat moltes senyals …Els meus cabells volaven amb força cap enrera, com a senyal de que he de mirar endavant, el jersey que portava i que m’he tret perquè sentia calori l’he penjat de la motxil.la, tot i que es movia rebelment, tampoc es desfeia, les mànigues m’acaronaven les cames, acompanyant-me en el meu trajecte amb el seu tacte, per fer-me sentir que no camino sola. I sola, sense música, sense ningú al meu voltant , amb la sort de tenir el mar, les onades, la sorra, les gavines i els núvols qüasi per mi sola i amb el pes dels meus pensaments, m’he deixat reconfortar pel càlid vent. De vegades  necessitem d’aquests moments que ens fan volar i al mateix temps ens arrelen al terra. Quina contradicció oi ? avui no sé com explicar-me, deu ser que tinc massa coses al cap.

Quan he decidit escriure el post, no ha sigut per ensenyar res en concret perquè realment fa dies que no puc cosir. No avanço hi ho deixo, de fet, em costa concentrar-me per fer qualsevol cosa. Això també m’entristeix.  Avui tenia la necessitat d’explicar la meva història amb el vent càlid  perquè estic trista, desorientada i sensible al mil x mil. Aquest blog va néixer amb la necessitat que tenia en un moment donat d’evadir-me de la meva monòtona vida, la idea era poder escriure  lliurement des de l’anonimat sobre els meus pensaments. Això ho vaig abandonar una mica però poc a poc ho he tornat a fer, he volgut ser fidel a la meva idea inicial. Així que qui continui llegint-me, de vegades es trobarà que llegirà les meves misèries, que en el fons estic segura que són les de molta gent. I per que a la vida no tot són flors i violes i penso que vull ser humana i mostra-me com sóc perquè  ni tenim vides de somni, tenim mals dies, males temporades i perquè no compartir-les ? Suposo que hi haurà gent que pensarà que prou mal de caps té com per llegir-me a mi i tindran raó però jo no obligo, he començat avisant que  avui no tinc el dia divertit.

Us vull transmetre una cosa que he observat aquests dies, quan esteu bé, portant la vostra rutina, quan tot és més o menys normal, pareu un moment de tant en tant i mireu a la gent que passa pel carrer, pel vostre costat i penseu que potser algú us està envejant aquesta “normalitat” i “qüotidianeitat” ( no sé si s’escriu així però avui no tinc ganes de buscar-ho ), potser donaria tot el que té per no sentir el pes dels seus pensaments i angoixes. Penso que això ens faria sentir  feliços més sovint.

I com és d’esperar la cançó que avui tinc de fons no és massa alegre ni divertida, no és altra que “Hurt” del Johnny Cash. Crec que no cal que digui res més, senzillament és el que avui m’ha demanat el meu cos, la melancolia de la seva veu trencada i el profunda que la trobo. I ja que avui m’he despullat i ja no em ve d’aquí, us donaré mostra de la meva ignorància musical explicant-vos que el mític i llegendari Johnny Cash  servidora el va descobrir llegint un llibre que em va agradar moltíssim i que em va regalar un amic per l’aniversari. El recomano fervorosament ( a veure, no és cap best-seller ni obra de culte eh ? ) es tracta de ” La bastarda d’Istambul” de l’Elif Shafak. Un llibre que parla de dones, d’Istambul i del genocidi armeni, però sobretot, és la història d’una familia de dones, dones molt fortes que es tenen les unes a les altres. I al que anava, doncs una de les dones del llibre, escoltava el Johnny Cash, d’aquí la meva curiositat al llegir-ho, el feia resultar atractiu de saber qui era i d’aquí el meu descobriment d’aquest home, del que em quedo amb aquesta cançó.

Us desitjo més que mai bona nit de dimarts i que si encara hi sou a temps (depenent d’on esteu geogràficament , és clar ) us deixeu reconfortar pel càlid vent d’avui, no fa falta sentir-se trist per sentir aquest plaer.


22 comentaris

Live, love, laugh … missatge en un necesser

La persona que ha fet aquest regal, me’l va encarregar per una amiga seva. Tenia ganes de tenir un detall amb ella perquè quan un passa un mal moment a la vida per desgràcia se n’adona de qui té realment al costat per amistat i de manera incondicional. Elles van tenir la sort de tenir-se i ara, aprofitant l’aniversari va voler que li cusís un necesser. Com que em va semblar un detall tan bonic, vaig pensar que hi havíem d’incloure un missatge. Després de donar-hi tombs, vaig pensar que el “Live, love, laugh” és una frase que molts cops havia utilitzat durant el temps dur que va viure, així que el vam fer el candidat perfecte per imprimir. És una frase de tan sols tres paraules que no poden ser més perfectes com a emblema de la nostra vida: viu, estima, riu.

Avui, poques paraules més em surten, de vegades, no cal explicar massa més perquè quan us mireu les fotos, jo crec que veureu la quantitat industrial de la paraula “amistat” que se’n desprèn. Només us diré que la combinació de colors ja no em pot xiflar més i sé que a la destinatària li va agradar moltíssim. Ja em direu si no moriríeu per tenir una amiga així ( jo tinc la sort de que ja és amiga meva ).

“Live, love, laugh”… són boniques les paraules eh ? ara, si el teu nivell d’anglès per pronunciar no és “jai level” tampoc patiu, la Lady  Botel, o sigui, senyora Botella, ens ha deixat el llistó súper saltable !!!

Aquest llaç el vaig comprar fa temps al Tela Marinera i el guardava com un tresor, era l’últim tros que em quedava i si, també em va fer pena desprendre-me’n ( no tinc remei i ja estic començant a patir per si són símptomes del Diógenes aquest però en versió boniquisme ).

Una xulada oi ? qui m’havia de dir a mi que m’acabaria agradant tant el rosa en totes les seves variants però preferentment fúcsies. He de dir que de teenager no vaig tenir una època hippy, ni heavy, ni mod, en aquella època ser hipster o vintage o què sé jo ( ja m’he perdut ) no existia, així que vaig decidir vestir fosca i com que la meva mare es negava a comprar-me tota la roba negra, l’alternava amb el gris marengo. O sigui que com a homenatge a la meva època fosca, vaig embolicar el regal amb un paper de seda negre i el toc de color el posava el washi-tape fúcsia !

Passeu una bona nit de dimarts els insomnes com jo (últimament) i bon dia a la resta de mortals que perdeu una fantàstica estona de la vostra vida llegint-me.

Ah !! se m’oblidava … ja tinc en ment la propera cançó que us penjaré, estic entusiasmada perquè ha sigut la meva cançó de l’estiu… una pista: No és el Georgie Dann hehehehe

Gut nait ( des de lo de la Botella tot el dia que parlo en anglès, gràcies a ella, no haver pogut entrar a l’EOI ja no em deprimeix tant )


10 comentaris

Una mica d’aigua i sabó

Ja feia temps que tenia ganes de rentar la cara a la “meva” casa virtual, potser és que cada cop m’hi sento més a gust, potser és que cada cop tinc més ganes de rebre les visites en un lloc més bonic i amb més comoditats, potser és que els canvis són bons i són sinònim de renovació, de noves idees, d’empenta, potser és que us estic taaaaaan agraïda que tinc ganes de que encara em visiteu més perquè ja  he deixat d’escriure només per mi … sigui pel que sigui, estic contenta amb el canvi i estic contenta que a través d’instagram m’hagin seleccionat una foto els de  “Time Out Barcelona “. Si, si… si us agrada crear coses i etiqueteu les vostres fotos a Twitter i a Instagram amb #jocreo teniu la possibilitat de que us seleccionin la foto i sortirà publicada a la revista… animeu-vos !!  no us regalaran cap pernil ni un cap de setmana en un hotel però us farà una gràcia tremenda veure la vostra foto en una revista hehehehehe

TIME OUT BARCELONA 070613

La meva és la número 3 i aviat… penjaré un post amb la història costuril corresponent, avui només tenia ganes d’ensenyar-vos el resultat de l’aigua i sabó i la meva petita-bona notícia !!

Encara queden alguns detallets que aniré perfilant i canviant però ja no m’aguantava més, tenia ganes d’estrenar casa … Us agrada el mini-canvi ? espero que us hi sentiu tan a gust com jo ja m’hi sento …

Gràcies per perdre una estoneta de les vostres vides llegint una mica de la meva , per perdre una estoneta deixant un comentari bonic que em fa somriure durant una bona estona, per perdre una estoneta posant el vostre mail per a fer-vos followers del blog, per perdre una estoneta passant per aquí… Merci beaucoup !!!

Bona nit de bombolles de sabó i aigua fresca …


16 comentaris

Un premi … i tímidament una mica de mi

Cada cop que rebo un missatge o comentari d’algú que em llegeix, em poso tan i tan contenta… és una d’aquelles coses que fan que comenci a somriure … I el dia que vaig rebre un comentari de la Vinyet  de small&nice dient-me que passés pel seu blog … doncs va ser un d’aquells dies que vaig somriure durant una bona estona. Aquest blog fa relativament poc que el segueixo, a la Vinyet la vaig “conèixer” per casualitat a través d’instagram i va ser a partir de les seves fotos que vaig saltar al seu blog. Té un blog molt xulo on principalment parla de la seva experiència com a mare i del seu petit Roger ( és una autèntica monada de nen ) i a més  li agraden les coses boniques, així que és un regal veure les fotos !! M’agrada molt la manera com explica les seves coses, transmet molta naturalitat.

Un plaer haver-te trobat Vinyet i moltíssimes gràcies per haver pensat en el meu blog !!

premi1       premi2

Temps enrera vaig rebre algun premi d’aquests, la veritat no recordo quins eren. He de confessar que no en sóc massa d’aquestes coses i mai havia entrat en el joc però aquest cop una frase m’ha fet reflexionar“Espero que aquests premis serveixen per conèixe’ns millor i fer-nos difusió mútuament “ i ha fet que em llanci de cap, i millor no hi penso més que si no no ho publicaré …

La mecànica és la següent:

  1. Anomenar i agraïr el blog que t’ha donat el premi (FET)
  2. Contestar les preguntes que et fa el blog que t’ha concedit el premi
  3. Concedir el premi a 5 blogs que estiguin començant o que tinguin menys de 100 seguidors
  4. Fer 11 preguntes que hauran de contestar els blogs premiats
  5. Seguir el blog que t’ha atorgat el premi ( FET )
  6. Informar als blogs premiats

Et voilà … aquí vaig a per les respostes ….

1. Per què vas començar a escriure el teu blog

Vaig començar fa un parell d’anys, agobiada amb la feina i amb ganes d’escriure, durant bastant temps no ho vaig dir a  ningú ( em feia vergonya ), era un lloc on em desfogava i escrivia coses que sentia o em venien de gust des del més absolut anonimat ( i això m’encantava ). Poc a poc i amb l’afició de cosir i “intentar” cuinar, vaig començar a endinsar-me en el món dels blogs i vaig fer el descobriment de la meva vida !!  em va agradar molt, moltíssim, trobar gent tan interesant i que compartia idees amb persones desconegudes, receptes, opinions, treballs … i va ser quan vaig començar a sortir a la llum i no me’n penedeixo. Tot i que la majoria de gent propera encara no saben que tinc un blog ; )

2. Quina importància té per tu el nº de visites i el nº de seguidors?

La veritat és que més que importància, em dóna satisfacció, no sé exactament quants seguidors tinc, crec que  poquets però els que tinc em fa molta il.lusió que ho facin !!

3. Vius del teu blog? a què et dediques?

Noooo, no hi visc del blog però ja m’agradaria hahahaha. Actualment estic sense feina i aprofito per estudiar anglès i alemany per si hem d’acabar fent les maletes i marxar.

4. Què t’agradaria ser/fer?

Sincerament … quan deixo volar la imaginació penso que m’agradaria ser escriptora, quan aterro … qualsevol cosa que em pugui deixar temps per a les meves aficions i em faci sentir bé i ser jo mateixa, amb això ja poso el llistó bastant alt oi ? tal i com està el panorama ….. Vaig estar molts anys fent una feina des de fora molt atractiva però que els últims anys em va enfonsar anímicament.

5. No vull morir-me sense…

Escriure un llibre, conèixer al Woody Allen ( he vist poques pelis seves però ell em sembla súper interessant ), anar al Japó ( tot i que no m’agrada el menjar japonès ), tenir un negoci creatiu … podria continuar amb una llista moooolt llarga

6. Què és per a tu la felicitat?

La felicitat són petits instants que em donen pau, tranquil.litat, en que el temps es para i somric tan per dins com per fora. Ser feliç és tenir moooolts d’aquests instants.

7. Què et fa por?

La malaltia i el patiment que pot produïr en el malalt i en qui l’envolta.

8. T’agradaria ser mare? I si ja ho ets, què ha canviat des de que ets mare?

No sóc mare però m’agradaria, de vegades la vida retrassa massa les coses.

9. Què no suportes en una persona?

Que em menteixin, em provoca desconfiança i malestar, la vida ha de ser més simple.

10. Creus en l’amor per tota la vida?

Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, digue’m “romanticona” o tonta, no m’importa, n’estic totalment convençuda !! No sóc de llegir novel.la rosa però, eh ?

11. El got mig ple o mig buit?

Sempre he estat del sector mig buit però em sembla que estic canviant !!!

A partir d’aquí em sembla que em saltaré una mica les regles …. ( 6 blogs i alguns amb més de 100 seguidors crec )

Blogs a qui passo el premi i la llibertat absoluta de voler contestar les preguntes posteriors:

Alba’s sweets

Kosturetes

Coses petites Formentera

Gourmenderies

La cuina violeta

De como Pebbles aprendió a querer a Bam Bam ( no sé si et farà gràcia o em voldràs assassinar, si optes pel segon, enverina’m amb algun dels teus pastissos de xocolata )

Les meves 11 preguntes…

1. T’agrada llegir ?Ets de llibre de pàgines de paper o d’E-book ?? i si no és demanar massa què estas llegint?

2. Si et diguessin per fer un anunci per a la tele i poguessis triar, què t’agradaria publicitar ?

3. L’esmorzar perfecte és ….

4. Tens 24 hores per fer absolutament el que vulguis, què faries ?

5. T’agrada la feina que fas ? si no és així què t’agradaria fer ?

6. Quin país tens pendent i què t’atrau d’ell ?

7. Què no suportes de la gent ?

8. Un regal que t’encantaria que et fessin seria …

9. Una pel.lícula que podries dir que és de les teves preferides…

10. Una cosa que t’agradi tant com cosir o cuinar ?

11. Per què vas decidir escriure un blog ?

Suposo que si que és una manera de transmetre una miqueta com ets a gent que està pendent de que publiquis, a qui els hi encanta el que publiques i com ho publiques, potser mai coincidirem físicament però virtualment ens fa més propers.

Feliç tarda de diumenge !!


16 comentaris

Viatge sorpresa a Londres: racons i coses boniques 2ª part

En l’anterior post em vaig engrescar tant penjant fotos que vaig decidir fer-ne un altre amb botiguetes i coses boniques d’aquelles que et fan badar i et fan venir un desig irrefrenable de comprar-les totes. Quan veig aquestes botiguetes em pregunto perquè existeixen els grans magatzems, bé amb alguna excepció com el “Liberty” però és realment com una petita gran botiga, així que no compta.

Començo amb la foto de la porta d’un dels llocs que més em va enamorar : el “Books for Cooks” hi vam entrar perque a l’aparador hi tenien tot de llibres de temàtica basada en la xocolata i la nostra sorpresa va ser quan vam obrir la porta i una olor de menjar deliciosa ens va envaïr, la llibreria tenia una taula parada i al fons, sota el lluernari, una cuina amb una cuinera preparant plats que feien una olor que desmaiava de bona …

Vaig sortir extasiada, llibres, molts llibres, tots de plats per cuinar i amb un raconet amb taules per degustar plats que havien de ser una delícia.

Seguint amb el tema alimentari … el racó de la sopa calenta per emportar a cal Jamie Oliver … sí, el lloc aquell que vaig dir que m’hi quedaria a viure, no pot ser més mono, és impossible i és que les fotos no li fan justícia

I què me’n dieu del packaging fantàstic d’aquesta xocolata ? el preu també era bastant fantàstic … em van recordar capses de cosmètica

london 9

I un racó més d’una botiga-cafeteria pleníssima de moltes xocolates i pastetes de te, sóc una amant de la xocolata, bàsicament de la xocolata negra però m’encanta veure com van embolicades … Si ets indecís/a pots estar una estona llargaaaaaaaa

De la xocolata passo al paper … la meva altra passió, m’agrada molt entrar a les papereries i tot i que no compro massa no puc evitar perdre estona mirant i remirant … us imagineu quins paquetets es poden arribar a fer amb tot aquest arsenal ?

I aquest racó de les To DO LIST ? ai que en faria de llistes o la quantitat d’anotacions que faria … de vegades em fa por pensar que amb tanta tecnologia acabi desapareixent el món de les papereries, us adoneu que es perdria una part del romanticisme de la vida ? Quan veig algú anotant coses en una llibreta m’emociono, som una espècie en perill d’extinció. Aquestes són de Liberty

Un dels molts cafès que vam veure tot passejant… amb una bandera com aquesta és que t’agafen ganes de demanar la nacionalitat britànica hahaha. Encara que vegeu sol, va se

I és que la bandera de la Union Jack és present en molts llocs … el coixí de la bicicleta li fa la ratlla a la Union Jack, és moníssim !!

Aquí hi vam veure i em vaig emprovar peces realment boniques com la trenca dels meus somnis a un preu que treia la son… També tenien mantes de llana d’uns colors xulíssims, les peces bones es fan pagar.

I d’aquí, passem als “boniquismes” …

Tenia moltes ganes de veure la botiga de la Cath Kidston, és un pecat marxar de Londres sense res d’ella i per no pecar … doncs em vaig firar !!

Un racó del Liberty, em va encantar els ambients que fan, estilàs a tope !!

Mai m’havia sentit atreta ni tan sols m’havia plantejat posar un cap de cèrvol o una caseta de “cuco” a la paret del menjador però des de que vaig veure això, hi somio !!

No cal que us digui què és això oi ? I no, no en vaig comprar cap i sí, me’n penedeixo

I aquestes petites joies ? no em direu que no són mones a rabiar …

Les antigues carteres d’anar a l’escola han tornat i amb uns colors mmmm cool total !!

Del tema sabates estava entre penjar aquesta o la de les Martens però ja que la cosa va de boniquisme, us he posat aquesta… tot i que jo potser triaria unes Martens, n’hi havia de moooolt xules

Amb 20 lliures, inclús una mica menys … us podeu vestir amb aquests vestits tan vintage i taaaan monos a Notting Hill

Si com jo, us agraden les botes d’aigua però només de pensar-hi us suen les dents … aquí teniu una gran idea, si més no,divertida

Ara que com les torretes-regadores…no hi ha res ! Sabíeu que el narcisos es diuen daffodils en anglès ? en vam veure moltíssims

Per què TOT m’agrada ? es nota que tenen tradició jardinera aquesta gent… a Portobello Rd.

Ampolletes de vidre, vintage,  per decorar, per posar unes petites flors …

I després del vidre vintage … anem a la llauna vintage …

Cartells xulos de botigues on la música et teletransporta, amb sofàs de vellut verd poma, amb vambes xules, roba diferent, on trobes les coses més inverosímils… un plaer quan surts d’un primark a tope de gent i on no vaig ser capaç de trobar res de res !! Quina desgràcia, amb lo baratet que era tot !!

No puc acabar sense ensenyar-vos un dels banys que em van encantar  milers de milions … Jamie Oliver again

I tampoc puc deixar de posar una mica de Londres… ( no us vull atabalar )

I fins aquí arribo us deixo a la Victoria Station, una estació molt bonica amb uns trens molt puntuals !!! Podria penjar moltes més fotos però no ho faré : ) ja m’heu dedicat prou temps

Aquesta mini-escapada va ser un regal increïble, com també ho van ser les orelles de conill de floretes amb que em va sorprendre l’Enredo després de veure-les i enamorar-me’n en una papereria ( la segona botiga que més em va enamorar ) “Paperchase “,  per si algú hi va, que no se la perdi. No us he penjat la foto perquè el meu sentit del ridícul m’ho impedeix però me les vaig posar per fer-me una foto davant del Covent Garden junt a l’exposició d’ous de Pasqua pintats que hi havia, us ho asseguro, tot un poema! només de pensar-hi ja em ve el riure… i sí, aquests momentets són els que formen part de l’essència de la vida. Aquest viatge ja té el cartell de Game Over però el recordaré tota la vida, gràcies infinites Enredo, em vas fer feliç com un anís!

Bon divendres i feliç inici  de cap de setmana