22 comentaris

Live, love, laugh … missatge en un necesser

La persona que ha fet aquest regal, me’l va encarregar per una amiga seva. Tenia ganes de tenir un detall amb ella perquè quan un passa un mal moment a la vida per desgràcia se n’adona de qui té realment al costat per amistat i de manera incondicional. Elles van tenir la sort de tenir-se i ara, aprofitant l’aniversari va voler que li cusís un necesser. Com que em va semblar un detall tan bonic, vaig pensar que hi havíem d’incloure un missatge. Després de donar-hi tombs, vaig pensar que el “Live, love, laugh” és una frase que molts cops havia utilitzat durant el temps dur que va viure, així que el vam fer el candidat perfecte per imprimir. És una frase de tan sols tres paraules que no poden ser més perfectes com a emblema de la nostra vida: viu, estima, riu.

Avui, poques paraules més em surten, de vegades, no cal explicar massa més perquè quan us mireu les fotos, jo crec que veureu la quantitat industrial de la paraula “amistat” que se’n desprèn. Només us diré que la combinació de colors ja no em pot xiflar més i sé que a la destinatària li va agradar moltíssim. Ja em direu si no moriríeu per tenir una amiga així ( jo tinc la sort de que ja és amiga meva ).

“Live, love, laugh”… són boniques les paraules eh ? ara, si el teu nivell d’anglès per pronunciar no és “jai level” tampoc patiu, la Lady  Botel, o sigui, senyora Botella, ens ha deixat el llistó súper saltable !!!

Aquest llaç el vaig comprar fa temps al Tela Marinera i el guardava com un tresor, era l’últim tros que em quedava i si, també em va fer pena desprendre-me’n ( no tinc remei i ja estic començant a patir per si són símptomes del Diógenes aquest però en versió boniquisme ).

Una xulada oi ? qui m’havia de dir a mi que m’acabaria agradant tant el rosa en totes les seves variants però preferentment fúcsies. He de dir que de teenager no vaig tenir una època hippy, ni heavy, ni mod, en aquella època ser hipster o vintage o què sé jo ( ja m’he perdut ) no existia, així que vaig decidir vestir fosca i com que la meva mare es negava a comprar-me tota la roba negra, l’alternava amb el gris marengo. O sigui que com a homenatge a la meva època fosca, vaig embolicar el regal amb un paper de seda negre i el toc de color el posava el washi-tape fúcsia !

Passeu una bona nit de dimarts els insomnes com jo (últimament) i bon dia a la resta de mortals que perdeu una fantàstica estona de la vostra vida llegint-me.

Ah !! se m’oblidava … ja tinc en ment la propera cançó que us penjaré, estic entusiasmada perquè ha sigut la meva cançó de l’estiu… una pista: No és el Georgie Dann hehehehe

Gut nait ( des de lo de la Botella tot el dia que parlo en anglès, gràcies a ella, no haver pogut entrar a l’EOI ja no em deprimeix tant )


24 comentaris

Uns bitxets bonics per en Blai

Fa dies que no publico res de la meva vida costuril, així que avui m’he decidit per una de les coses més recents que he tingut entre mans. M’encanta cosir cosetes per a nens petits i la veritat és que últimament tinc unes quantes cosetes entre mans per a aquestes personetes. Vaig a explicar-vos la historieta d’aquest projecte …

La Marta és algú amb qui quan ens trobem m’agrada molt de parlar-hi i és algú a qui li agrada el que cuso i deu ser cert, perquè aquests dies he cosit una coseta per ella. Bé, no és exactament per ella, és per en Blai, el fill d’una molt bona amiga seva. Vam decidir de fer-li un ninotet i una samarreta de màniga llarga amb una aplicació. Quan va triar el “bitxo” per fer el ninotet, dubtava entre dos, i finalment es va decantar per la gallineta, així que li vaig proposar fer l’aplicació de l’altra bitxet a la samarreta.

La Marta volia colors vius i alegres i resulta que els pares de la criatura viuen en un lloc privilegiat on poden anar moooolt soviant a caçar bolets. Així que ha estat divertit de cosir i el resultat jo el trobo boniquíssim a rabiar.

Una gallina amb un vestit de bolets molt acolorits, més encertat impossible oi ? Lo del color de la cresta i el color turquesa de les ales, massa real no és  però, és clar, tampoc porten vestits les gallines !!

I aquest és el bitxet que lluirà el Blai. Vaig fer l’aplicació coordinant les robes que vaig fer servir per a la gallina.  El conjunt  ha quedat genial !!  Vés que quan va ser l’hora de donar-li a la Marta, em feia pena desprendre-me’n. Això ja m’està passant molt últimament, em comença a preocupar, sort que les samarretes no són de la meva talla !! I és que em pregunto … per què quan era petita no em feien aquests regals taaaaan xulos ?  Bé, ara que ho penso, suposo que en aquell moment ja ens regalaven el què estava de moda ( dic jo ).

No em direu que aquest parell de bitxets no són un autèntic amor ?!  Són dolços i divertits com ells sols !!!

Com que la Marta volia que hi apareixés el nom del nen, doncs a la samarreta vaig optar per posar-lo escrit amb tampons i tinta per a tela dins un bonic núvol i en el cas de la gallina …

Doncs en el cas de la gallina, m’agrada fer la part del darrera amb una tela llisa per cosir-hi amb fils de colors  el nom del nen i alguna altra coseta. Crec que serà un record ben bonic per en Blai quan es faci gran !

Feliç nit de dilluns i bon començament de setmana !! ( jo la començo escoltant les cançons de la peli de l’Edith Piaf )


20 comentaris >

Avui m’han fet adonar de que fa moltes setmanes que no escric cap post. Potser algú ha pogut pensar que m’havia acomiadat a la francesa o que la calor m’havia fos ( el meu humor si que és va fondre ) o potser que com la Júlia Roberts a “Nottinghill” m’havia agafat un descans per temps indefinit … doncs potser ha estat una mica de tot plegat però ha sigut del tot inconscient.

La veritat és que la calor poc a poc es va anar fent més suportable, vaig submergir-me en les pàgines d’un llibre que jo l’he trobat un 10 com a lectura súperenganxadora d’estiu, he cosit cosetes boniques que ja aniré ensenyant, he fet d’infermera de l’Enredo, bé, més que d’infermera de taxista !!  “jo crec que un parell de setmanes de repòs i ja està “ . Això és el que va dir l’Enredo a la sala d’espera del traumatòleg a principis d’agost després de fer-se el que semblava un trencament muscular a la cuixa dreta durant una cursa de muntanya ( jo esperant-lo en un dels trams, al mateix temps que els mosquits em devoraven en ple bosc i ell era evacuat amb ambulància ). Les dos setmanes que es va diagnosticar l’Enredo van ser :Dr. Òssos:” Enredo, aquest cop la cosa serà de 6 a 8 setmanes i tu que fas curses conta 3 mesos, repòs total durant 10 dies, et receptaré uns antiinflamatoris….blablablabla” . Just en aquest moment vaig entrar a la conversa i li vaig dir : ” Doctor, crec que a mi també m’haurà de receptar alguna cosa per aguantar la que em ve a sobre “. Sabíeu que els que practiquen esport, unes quantes hores a la setmana, no les 3 hores de pilates que puc fer jo com a màxim , quan paren, realment pateixen “mono” ? El metge ens va explicar que era un mono real !! Bé, ja no cal que us expliqui res més d’aquest tema oi ? . Doncs al que anava, a part de fer de taxista d’un home esportista, de cosir, llegir, anar a la platja, sopar amb amics, celebrar la festa d’aniversari de l’enredo i escoltar música, hem fet canvis a casa i ja tinc el meu espai inspirador !!! És un espai compartit amb l’Enredo i amb poc pressupost i ajudant a l’enriquiment d’un senyor suec, ens ha quedat un raconet prou digne, jo estic … encantada és poc, estic feliç com un anís. Fer petites reformes dona molta energia i si les superes i no et tires els trastes pel cap amb el soci, després et pots assentar cadascú a la seva cadira i mentre et menges un “polo de gel” mires el teu voltant i somrius satisfet ! Ara ja sabeu “qüasi” tot el que he estat fent durant aquest temps inactiva a la blogosfera però activa com mai !

Fruit d’aquesta activitat física i mental que estic tenint, he pensat que seguint la idea inicial del per què del meu blog que era la d’escriure i compartir coses que m’agraden i em fan feliç , he pensat en fer una secció nova : “Ohlala songs”.  M’agrada la música, com a tothom és clar, i començaré dient que no sóc gens mitòmana, cosa que fa que per un general, m’agradin cançons “sueltes”, no em caso amb cap grup, bé, amb algun cantant si que potser m’hi casaria hehehehehe. En quant a estil, ja ho anireu descobrint, però ja aviso que ni flamenquet ni música de “discoteque”, ho sento, és el que hi ha. Senzillament són cançons que em fan volar o cançons que mentre condueixo a primera hora del matí em donen la dosi de cafeïna que no em dóna el cafè que no em prenc, cançons que em fan imaginar com a protagonista del vídeo, cançons que em poso de fons si un dia tinc ganes de plorar, cançons que escolto quan estic eufòrica o cançons per quan tinc el dia “gamberro i rebel”, cançons que canto sense tenir ni idea de la lletra mentre condueixo ( i què importa, si ningú m’escolta, us ben juro que és veritat !!  ), cançons per moure’t mentre cuines ( encara que tinc zero sentit del ritme ), cançons per compartir durant els sopars amb amics, cançons que t’inspiren i et motiven … en definitiva, les cançons de la meva vida. Espero que de la mateixa manera que l’Enredo me les descobreix i les comparteix amb mi, jo les pugui fer descobrir a algú i aquest algú les adopti per cantar al cotxe ( evidentment inventant-se la lletra ). Aviso: algunes potser seran de fa temps, altres súper noves, no sé… seran les que em demani el cos en aquell moment.

I m’estreno amb els Nada Surf, una banda de Nova York que fa anys que van pel món, des del 92. El cantant que es diu Matthew Caws té un amor de veu, el baixista que es diu Daniel Lorca és espanyol però des de petit que viu a Nova York i l’Ira Elliot que és el bateria, ells tres són els components i posen la veu tots. Aquest grup té cançons molt xules, me n’agraden bastantes i l’any passat vaig tenir la sort d’anar a un concert d’ells en una sala petita, d’aquelles que els veus a la cara, els sents vibrar, no a través d’una pantalla. Pels que pagues  un preu mòdic i amb molt d’encant iiiiii amb la sort de que portaven el trompeta de Calèxico ( també m’agraden ). En definitiva, un dels millors concerts de la meva vida.

Inauguro la secció amb “Whose authority”dels Nada Surf , els he triat perquè són un amor, perquè han trobat la manera de continuar fent música fidels al seu públic, perquè té un fons, perquè aquest vídeo té una plasticitat brutal amb el moviment del ciclista i una història, perquè el ciclista em “mola”, perquè és Nova York a la tardor i perquè és una pista d’una de les “qüasi” totes les coses que m’han passat aquestes últimes setmanes i que no he explicat, de moment !!

Passeu una bona nit de dimecres ( no us queixareu de la súper parrafada de la meva vida )

 


24 comentaris

El circ, la ballarina i el forçut !

Ja tenim l’agost aquí, es pot dir que som al punt àlgid de l’estiu, aquell moment en que ja estàs cansada de suar, l’època aquella que només tens ganes de beure i haver d’encendre els fogons és un drama, moment en que després d’una refrescant dutxa d’aigua freda automàticament tornes a suar, moment que quan vas al súper has de fer cua per tot i la gent va “empanada” amb el “carro” de la compra amb la mirada perduda fruit de la insolació que porten a sobre perquè NO fan cas de que ens hem de posar protecció solar !!! ( aquesta última parrafada havia d’anar sense comes perquè entengueu el sentit, no és que us volgués ofegar) podria continuar però la llista seria infinita … doncs total, que avui és aquell moment en que penses … i encara ens queda 1 MES SENCER  PER ENDAVANT de tot això que acabo de dir !!! És desesperant. Jo crec que estic així d’alterada per la quantitat de verí ( de les picades dels mosquits ) que corre pel meu cos.

Però com que de tot s’ha de buscar la part positiva … doncs aquí va la història d’avui: l’estiu em va portar la meva primera posada en escena del meu “xiringuito” i el “xiringuito” em va portar un encàrrec molt especial que m’ha fet molta il.lusió cosir. Primer perquè ha estat el meu primer encàrrec i segon perquè la història em va semblar bonica. Un grup d’amigues, cada any a l’estiu, fan una activitat amb els seus fills. Els nens esperen aquest cap de setmana amb deliri perquè és un festival de circ i teatre  al carrer que és fa a Esterri d´Àneu i es diu Esbaiola’t, doneu-hi un cop d’ull, és una passada !! Una de les mares va passar pel Mercreart i quan va veure la meva parada va pensar en fer una samarreta per a cada un dels nens  per portar en aquesta ocasió tan especial. Quan vaig rebre el seu missatge em va encantar i tot i que em va donar carta blanca quan vaig clicar sobre l’enllaç que em va portar a descobrir què era Esbaiola’t, vaig tenir molt clar què els hi faria. Les samarretes serien totes iguals però una versió masculina i una de femenina. En comú, una carpa de circ. Per les nenes una ballarina ( totes fan ballet ) però aquesta és una ballarina de teatre de carrer. Per als nens,  un personatge que m’encanta, un forçut bigotut. Així que visca la faràndula i el món tan bonic al que ens transporten.

Cada samarreta anava dins la seva bossa amb una noteta per a cada nen i em consta que els hi van agradar molt … espero que a vosaltres també …

Feliç i benvingut calurós agost ( no sóc rencorosa ) !!!

Se m’oblidava dir-vos que la mare em va enviar una foto dels 7 nens amb les samarretes i qüasi em “desmaio” de l’emoció de veure’ls a tots amb les samarretes Oh là là !!


10 comentaris

Hug Le Chat

Últimament he actualitzat el blog menys del que voldria, l’he tingut una miqueta abandonat de fets però no de pensaments eh ? És que no sé què em passa que els dies se’m fan curts, no hi trobo cap altra explicació.  També podria ser coses de l’edat, ens tornem més lents, però no crec que sigui això, definitivament és que els dies són massa curts.

Encara que no he publicat massa coses, la veritat és que he estat cosint molt pel “xiringuito” que vaig muntar i després per regals que he fet o que m’han demanat… només puc dir una cosa … com m’agrada cosir !!! Seria un estiu qüasi perfecte si no fós per la calor i els mosquits ( els odio, em tenen acollonida i no em deixen sortir al meu “jardí” a assaborir-lo ( s’accepten remeis anti-mosquits però ja he provat el Natural Honey i les espelmes de citronella i no em funcionen ).

Encarrilant el tema de nou … volia ensenyar-vos un regal que vaig fer fa uns mesos i que va ser el desencadenant de l´aventura del “xiringuito“. Al maig vam anar a conèixer a l’hug, el fill d’uns amics i com que tenia el pressentiment que els hi agradaria alguna cosa feta a mà, em vaig animar a cosir unes cosetes per l´’Hug…

Estic aficionada al paper d’embolicar blanc, tots els regals els embolico amb aquest paper, és ideal perquè pots combinar-lo i donar-li el toc de gràcia just amb els washi-tape. La targeteta la vaig fer a partir d’una làmina d’aquestes per fer scrap, són taaaaan boniques i dónen tant de joc. Com a llaç, un simple cordill !!!

Tot va començar fent un Doudou i poc a poc, van anar sorgint les idees per fer la resta del conjunt ….

Vaig fer la part del darrera en una tela gris fosc i així li vaig poder cosir el nom per personalitzar-lo totalment !!

Amb la roba que vaig fer la panxa del Doudou, vaig cosir-ne un necesser per a que hi posés cosetes de l’Hug  i que penso que sempre van bé de tenir. Li vaig aplicar un tros de tela i a sobre una de les  cares dels animalons del teixit amb el seu nom.

I amb la idea de fer aquesta aplicació vaig pensar en cosir-li una samarreta de conjunt …

Així que finalment, va quedar un conjunt la mar de xulo, almenys als pares  els hi va agradar molt i el que em va fer més il.lusió va ser que apreciessin que estigués fet mà. De fet, tinc molt a agraïr a la mare de l’Hug que va ser qui em va animar a participar al Mercreart i vaig tenir l’oportunitat de viure una experiència la mar de divertida i gratificant !!

Ara ja sabeu la història de l’Hug Le Chat i de com el naixement de l’Hug em va portar a viure una petita aventura “costuril” !!!

Feliç divendres i  si teniu mooolta calor ( com jo ) menjeu síndria fresca i algun que altre “polo de gel ” ( aquest estiu m’hi he aviciat com feia anys que no ho feia )


14 comentaris

un dia més tard del previst … resultat del sorteig

Un dia més tard del compte, sí ho sé, i ho sento, però a l’últim moment se’m va ocórrer fer una coseta xula per ensenyar-vos el súper-procés del sorteig. La idea l’he tret del blog Inspiración de hoy vaig ser l’afortunada en guanyar el que sortejava ( quan ho rebi, no dubteu que us ho ensenyaré ) i em va xiflar la manera com ho va fer, em va encantar. Així que ahir se’m va encendre la bombeta i és clar amb els meus esplendorosos coneixements informàtics, d’aplicacions i tot això, he necessitat l’ajuda de l’Enredo i per això fins ara no ho he pogut pejar …

El mètode triat és el del “mètode tradional champenoise” … ja que la filosofia del blog és el handmade i no podia pas fer-ho d’altra manera ( ho sento Sr. Random ) i sense més preàmbuls … voilà…

Sorteig Oh là là ! from Oh la la ma vie on Vimeo.

P.S. Enhorabona a la guanyadora ! Si us plau envia’m les teves dades a ohlalamavieenrose@gmail.com

Les que no heu guanyat, encara teniu una altra oportunitat a través del Facebook, allí hi ha un altre sorteig i teniu fins el dia 20 !!

Merci Enredo per deixar-me fer-te perdre la paciència !!


18 comentaris

Mercreart i la carta a l’Àngela Ratuca

Avui és el dia després del Mercreart, estic terriblement baldada però en un núvol i de moment m’hi quedaré uns quants dies ( dalt del núvol ).

El dissabte a les 8:30 ja es podia olorar la calor que ens acompanyaria al llarg de tot el cap de setmana i amb la calor a sobre vam fer possessió del nostre espai …

L’experiència ha sigut genial perquè encara existeix gent amable que et diu coses boniques sobre el que fas, de vegades no et diuen res però et miren, fan un petit gest quasi imperceptible i et somriuen, de vegades t’agafen la targeta i veus com obren el moneder i la guarden dins com si fos un petit tresor i també vius moments màgics que no saps si es repetiran però el que vaig viure me’l guardaré per sempre ….

L’Oriol és un nen que he vist nèixer junt amb la seva germana ( i no sóc assistenta de parts, ho deia en to metafòric ), me’ls estimo com si fossin de la família i podria dir que van ser els primers bebés amb qui vaig tenir contacte, els seus pares sempre ens han deixat participar de molts moments amb ells… donar biberons, dutxes, secar cabells, inclús un intent de canvi de bolquers que va ser una mica frustrant per la pobra Montsant ( la seva germana ) perquè imagino que em mirava i pensava … “vaya pardilla m’ha de posar els bolquers, no en té ni la més mínima idea de com posar-s´hi ” ella, la pobra, ajudava aixecant el pompis i jo no podia parar de riure de l’apuro que estava passant. Recordo la seva cara mirant-me fixament i suposo que a la seva manera flipant de la meva nul.la habilitat. També vam viure la seva primera nit quan els van separar d’habitació, excursionetes, el seu primer dinar en un restaurant i l’escampada de macarrons per terra… molts moment, la veritat, penso que n’hi ha la quantitat suficient com per considerar-nos oficialment “tiets postissos” i a la llista, m’apunto el següent: ahir li va caure la seva vuitena dent ( si no vaig entendre malament ) i quan ens van venir a veure al “xiringuito” es va enamorar d’un petit personatge dels que hi teníem i el seu pare li va suggerir que aprofités i que li escrivís una carta a l’Àngela Ratuca ( una fusió entre angelet i “ratonsito Péres” ) i el resultat va ser aquest amb dibuix inclòs per a que no hi hagués confusió possible…

No em direu que no és brutal el dibuix … més xulo que l’original !! I no em direu que no és un moment màgic !

I parlant de màgia, resulta que per les fotos la màgia va desaparèixer així que les fotos no són tot lo xules que us mereixeu però aquí teniu trossets del nostre “xiringuito”..

I un parell de detallets … els cartellets i el modelet d’atrezzo que em vaig fer… estic totalment “in love” amb el meu davantal, us diré que al principi em feia vergonya posar-me’l però quan ho vaig fer … és que no me’l podia treure.

Ja ho veieu … van ser dos dies molt bonics, de sentir-me recollida per amics i familia, coneixent gent que fa coses molt boniques i sentint gent que et regala l’oïda, rebent missatges de fantàstiques bloggers que em desitgen sort… en definitiva, sumant una experiència més a la meva vida i fent que aquesta vida meva no sigui gens avorrida i cada cop més creativa.

I finalment va arribar el moment de recollir,plegar el “xiringuito” i de dir… “conte contat, aquest conte s’ha acabat ” però de ben segur que en començarà un altre.

m1

No puc acabar aquest post sense escriure una ratlla per l’Enredo perquè se la mereix amb escreix… gràcies per ser el meu company de vida i per ajudar-me tant i tantíssim a fer possible el “xiringuito” !!