24 comentaris

Cartells Sweet Spoon, tardor i God and Satan

Avui sí que ens ha arribat la tardor, almenys on visc jo ! He de dir amb el cor encongit que no en tenia ganes, el temps meteorològic d’aquestes últimes setmanes m’encantavaaaa, fresqueta a primera hora del matí, calor de dia súper suportable i fresca i dormir de nassos per la nit. Vaja, el temps perfecte. Em fa estrany estar escrivint això quan sempre he sigut una aferrissada amant de la tardor i de l’hivern, passo capítol, no tinc ganes de pensar en aquests canvis de pensament que tinc, no sigui cas que arribi a la conclusió de que m’estic fent gran.

Tenim la castanyada a tocar, halloween pels que adopten tot el que convingui amb la finalitat de celebrar el que sigui i com més millor. En referència a això diré que em sento molt catalana però he viscut 2 halloweens a l’estranger coincidint amb vacances i em va semblar una festa molt bonica. Sóc de les que no m’importa que es celebri aquí ( cadascú és lliure de celebrar el que vulgui ) però no puc estar de dir que la versió que fem aquí del Halloween ratlla bastant la “cutresa” però bé, si no en sabem més, potser amb una mica més de pràctica i amb una mica de gust, aconseguirem aplicar una mica de “boniquisme” a la festa en qüestió. Ara que dic això, us explicaré que on visc, els nens de les cases del voltant s’han apuntat al Halloween i és clar, les mares els hi donen una bossa del supermercat de torn i apa… a trucar portes … el primer any em va agafar desprevinguda i com que no tenia caramels, els hi vam donar una llauna d’olives farcides, els nens van flipar però els pares suposo que encara més. Jo penso que estaria bé, que els pares junt amb els fills fessin alguna cistella o manualitat per anar a recollir els caramels una mica mona, així com una disfressa casolana xula, no sé… de la mateixa manera que poder passar una estona fent panellets junts. Les festes haurien de servir per potenciar creativitat i fer coses junts, no importa el què, el que importa és el contacte.

I parlant de tradicions americanes importades … la meva cosina després d’un any visquent als Eua i un cop de tornada va decidir obrir ” SWEET SPOON”, un lloc bonic, bonic, on poder menjar iogurt gelat, cupcakes, cake pops, galetes i tota mena de rebosteria americana. A més, ara també fan cursos d’aquestes cosetes dolces. Em va demanar si li faria els cartellets per a posar a la porta amb el obert/ tancat, el que senyala la porta del bany i un per l’habitació privada que tot negoci té. Amb els colors que em va dir que tindria i donant-me totalment carta blanca vaig triar unes teles de la Tilda que em van semblar súper dolces i amb el punt de romàntic i de feminitat que buscava. Les paraules les vaig cosir sobre una roba de fil blanc que em va semblar genial per a l’estètica dolça i romàntica que volia per als cartellets. La resta la podeu veure a les fotos.

També li vaig voler fer un davantaL com el que em vaig fer jo per a la fira, m’agraden molt aquest tipus de davantals i a la butxaca hi vaig coordinar una de les robes dels cartellets i una també de la Tilda amb tassetes  que trobo que més ideal impossible … En un cantó de la butxaca hi vaig estampar el nom de la botiga. Personalitzat 100% !!!

I ara us poso una foto de mi mateixa fent de  model amb el davantal, l’Enredo no va voler, va preferir fer la foto ( no ho entenc ).

Si algú es pregunta que hi posa a la samarreta que porto … ” lOVE DRESS LIKE A NERD” hehehehe ( no puc dir que sigui nerd però em solidaritzo amb ells/elles i a part, al darrera porta un volant molt mono )

Us deixo amb tres fotos de Sweet Spoon que he trobat del dissenyador que li ha fet la imatge corporativa tan xula que té !! Espero que no li sàpiga greu !!

La castanyada és la porta a Tots Sants i tots Sants és el dia dels morts, potser sóc una mica bèstia dient-ho així però és la veritat i m’agrada més la paraula mort que difunt. Avui quan pensava en el post i en que ja estem a  la tardor, castanyada, tots Sants … doncs inevitablement he estat pensant en la mort, per mi és un tema una mica tabú perquè em fa por, és desconeixement, crec que hi ha d’haver alguna cosa, no pot acabar tot com si res però no tinc ni idea ni prou imaginació per pensar en què hi pot haver. La mort per mi, és dolor i buit per als que queden. Una mort sempre ens marca, no ens deixa indiferents ( impossible ) i et deixa la buidor més absoluta que pot existir, llavors l’efecte temps entra en acció i a mida que van passant els mesos i sobretot anys, els records d’aquella persona t’acompanyen en el teu dia a dia. Mentre escric tinc una persona al cap, la meva àvia materna Maria, em vaig quedar sense ella als 16 anys. Ha sigut un dels meus pitjors moments i crec que és la persona que més he estimat del món mundial. Puc dir que crec que des de que va morir, no hi ha un sol dia que no pensi en ella. Per tots Sants no vaig mai al cementiri, no crec que això em faci més mala persona ni més insensible,  jo sé el que sento  i no ho he de demostrar a ningú més que a mi mateixa però al mateix temps respecto que hi hagi gent que hi vagi, entenc la necessitat de tenir un lloc per reunir-se amb els seus. Potser amb el temps em passarà el mateix que amb el fred i la calor  i preferiré anar al cementiri, no ho sé.

Avui escric escoltant el Biffy Clyro i la que crec que és la cançó que més m’agrada d’ells ( tampoc en conec massa més ) es diu God and Satan, la trobo encertadíssima per avui perquè recordo que quan vaig sentir i veure el vídeo de la cançó per primer cop em va fer pensar en la mort i jo que sóc una “cagada” de morir-me, si morir fos així, podria esborrar la mort de la meva llista de “pànics tortuosos”. Morir al so de música bonica com aquesta  amb un vestit blanc i barret vintage, amb la cara pintada com de conte del Tim Burton, envoltada de fanalets, espelmetes en un bosc i amb gent que balla com en una festa i  t’acompanyen en aquest moment … no sé, em tranquil.litza. No sé què devien de voler transmetre amb la cançó però a mi em fan pensar en el moment en que la vida arriba a la seva fi, en com serà aquell moment i amb què em trobaré.

Passi el que passi en aquell moment, si més no, trobo que la seva visió d’aquell moment és una manera bonica per un final i potser un  fantàstic començament per alguna altra cosa….

 

Us desitjo un bon dimarts, una dolça castanyada, un divertit i terrorífic Halloween i un reconfortant dia dels nostres morts.

Anuncis


20 comentaris

En Jan, en Nil i les mirades observadores

Fa poc més d’una setmana vaig rebre un encàrrec molt xulo. Xulo no, xulíssim. En Jan i en Nil són dos cosins que van néixer amb ben poca diferència de temps i ara que tenen l’any passat amb escreix ( ja es pot dir que van de cara al 2 ) doncs van decidir batejar-los alhora en una festeta íntima i familiar i la mare d’en Jan, companya de feina de l’Enredo, em va donar l’alegria de poder participar-hi cosint alguna cosa especial per un dia tan especial i familiar.

Es van decidir per uns mini doudous . Els colors els vaig triar una mica al meu aire ( sort que se’n van refiar ), vaig dir que li faria de diferents colors per a que quedés una mica vistós, diferent i divertit.Puc imaginar que potser es va espantar una mica  però durant el procés li vaig anar enviant fotos i quan ho va veure jo crec que es va treure un pes de sobre hehehehe…

Ara entendreu la part del títol del post que diu mirades observadores, tenir durant uns dies 26 ulls mirant-te, té el seu què !! Primer t’incomoden, després rius interiorment perquè penses que són uns “bitxets” moníssims els que t’estan mirant i finalment, quan els empaquetes, notes que et miren amb peneta però segur que estan fantàsticament ben col.locats observant altres famílies amb vides molt més interessants que la meva ( no em queixo de la meva eh ? que consti ).

Al darrera hi vaig posar el nom dels nens: Nil i Jan, Jan i Nil….

Com que va ser tot una mica d’últim moment i no havien pensat en com portar-los ( el bateig va ser a la Vall d’Aran ), els hi vaig improvitzar una mica el tema … una panera d’aquelles de tota la vida que et treuen de molts “apuros”, una mica de paper de seda negra ( per a que ressaltessin els protagonistes de la història ) i un cartellet que deia: ” Agafa´m”. Em va semblar que podia quedar divertit deixar-ho en una taula del restaurant i que cada família convidada fos la que s’enamorés  i triés la mirada observadora que s’emportaria cap a casa de record.

Sembla que va ser un èxit i em va fer feliç saber-ho. Sóc molt “pro-festes-en-petit-comité” i m’ha fet “ilu” poder participar des de l’ombra d’una d’aquestes festes.

I avui, mentre escric aquest post, estic escoltant “Home” dels Edward Sharpe & The Magnetic Zeros. La lletra diu … ” Home is wherever I’m with you” ( casa és allí on estigui amb tu ), més familiar impossible oi ? Espero que el Jan i el Nil, el Nil i el Jan sempre ho recordin.

Aquests dos han sigut un afegit, sempre surten compromisos i no per això deixen de ser bonics, divertits i observadors !!!

Ah, i per les romàntiques com jo ( que NO de novel.la cursi ),  us deixo un fragment de la cançó on els cantants ( noi i noia ) qüasi diuen parlant aquest fragment que em fa morir d’amor….

“Jade?”
“Alexander?”
“Do you remember that day you fell out of my window?”
“I sure do, you came jumping out after me.”
“Well, you fell on the concrete and nearly broke your
ass and you were bleeding all over the place and I
rushed you off to the hospital. Do you remember that?”
“Yes, I do.”
“Well, there’s something I never told you about that night.”
“What didn’t you tell me?”
“While you were sitting in the backseat smoking a
cigarette you thought was going to be your last, I was
falling deep, deeply in love with you and I never told
you ‘til just now.”
“Now I know.”

Resumint, súper resumint vindria a ser … El noi (Alexander ), li diu a la Jade (noia ) si recorda el dia que va caure de la seva finestra, ella diu que si, (ell va saltar al darrera ), doncs  de camí a l’hospital perquè gairebé es trenca el cul, mentre ella era al seient fumant la que creia seria la seva última cigarreta, doncs ell li diu … “hi ha una cosa d’aquella nit que no t´he dit mai” i ella li diu… ” ah si ? què ?” , i ell respon… aquella nit em vaig enamorar profundament de tu. I ella li diu… “ara ja ho sé”.

Si no heu mort d’amor com jo ( està escrivint el meu esperit ), us desitjo una bona nit de dimarts i si heu mort com jo, no patiu, demà ja haureu ressuscitat !!

No volia acabar el post sense dir-vos que la idea de posar música al post l’he tret de la Nani, una gastroblogger IMPRESSIONANT que he tingut la gran sort de conèixer  al sopar de gastrobloggers aquell que vaig anar d’afegida… Permeteu-vos el luxe de perdre una estona entrant a LA CUINA VIOLETA, fa uns maridatges espectaculars de plats cuinats per ella, vins, una petita història i una cançó per a cada plat. Nani, sempre és un plaer i privilegi trobar-te … m’encandila com escrius, com narres, com transmets olors, històries, sabors i colors. I les fotos són molt bones.


14 comentaris

un dia més tard del previst … resultat del sorteig

Un dia més tard del compte, sí ho sé, i ho sento, però a l’últim moment se’m va ocórrer fer una coseta xula per ensenyar-vos el súper-procés del sorteig. La idea l’he tret del blog Inspiración de hoy vaig ser l’afortunada en guanyar el que sortejava ( quan ho rebi, no dubteu que us ho ensenyaré ) i em va xiflar la manera com ho va fer, em va encantar. Així que ahir se’m va encendre la bombeta i és clar amb els meus esplendorosos coneixements informàtics, d’aplicacions i tot això, he necessitat l’ajuda de l’Enredo i per això fins ara no ho he pogut pejar …

El mètode triat és el del “mètode tradional champenoise” … ja que la filosofia del blog és el handmade i no podia pas fer-ho d’altra manera ( ho sento Sr. Random ) i sense més preàmbuls … voilà…

Sorteig Oh là là ! from Oh la la ma vie on Vimeo.

P.S. Enhorabona a la guanyadora ! Si us plau envia’m les teves dades a ohlalamavieenrose@gmail.com

Les que no heu guanyat, encara teniu una altra oportunitat a través del Facebook, allí hi ha un altre sorteig i teniu fins el dia 20 !!

Merci Enredo per deixar-me fer-te perdre la paciència !!


23 comentaris

Enredada però contenta

No m’han abduït, de fet, al cel, de moment només hi veig avions i núvols. Tampoc he emigrat a cap país idíl.lic o d’aquests que surten per la tele ( mentres escric aquest post, estic veient uns que se’n van anar a viure a Turquia, que guay !… l’Enredo diu que ell no hi vol anar que amb ell no hi aniré pas… homes !!!! )bé, al que anava … doncs que feia moooolts dies, masses dies que no escrivia i no sabeu com ho trobava a faltar però tot té una explicació en aquesta vida i la meva és la següent … he estat cosint i moooolt. Ja sabeu que sóc una mica lenta cosint i m’he posat en un fregat que m’ha portat a cosir moltíssim i m’ho he passat taaaan bé … La raó de tanta costura és que aquest cap de setmana es fa el Mercreart a Reus, serà la quarta edició i si us dic la veritat no sabia ni que existia ni en que consistia però m’he deixat enredar i hi compartiré una paradeta amb una altra noia, és un mercat de joves dissenyadors i de coses fetes a mà. És curiós com a mida que vas cosint et vas inspirant, les idees et van fluint i tens moltes ganes de fer coses. Per qüestió de temps m’he quedat amb moltes coses per fer i tampoc és qüestió de flipar-me massa, sinó ja em veig liquidant el macro-stock en un “mercadillo” d’aquests de diumenge i cridant: “nena, cómpramelo que me lo quitan de la mano” ( aquí heu de posar accent calé ) hehehehehe Doncs bé, aquestes últimes setmanes he posat els meus 5 sentits en la costura ( el 6è sentit que és el de veure i sentir els morts, de moment no el tinc ). He après moltes coses de cosir i de mi mateixa i amb això sol, ja estic contentíssima. És ben cert que com més fas, més ganes tens de fer coses i amb tanta productivitat i idees fluïnt se m’ha acudit una cosa … A mi m’encanta això dels concursos que fan als blogs i sempre que hi penso o ho veig hi participo perquè si et toca, t’alegra taaaaant el dia hehehehehe i he pensat que aquesta és una bona ocasió per fer un mini-sorteig…

No us demanaré gaire cosa a canvi:
1. tan sols heu de deixar un comentari explicant el que volgueu i amb el vostre mail
2. Només si voleu ( no esteu obligades ) ho podeu compartir al vostre blog
3. I ja està, cap condició més !!
Suposo que pensareu … i què sorteja ? doncs no us ho puc dir perquè encara no ho sé, però el que us podeu imaginar és que serà una cosa cosida per mi i no dubteu pas que serà una cosa cosida amb moooolt d’amor ; ) Teniu fins el 15 de juliol a les 12 de la nit per deixar el vostre comentari, el dia 16 faré el sorteig i publicaré el nom de la guanyadora. Us sembla bé ? Doncs ho deixo aquí, ja he donat senyals de vida, us he explicat unes quantes xorrades, us he proposat un sorteig i només em resta dir-vos que dissabte 6 i diumenge 7 em trobareu al Mercreart 2013 a Reus, si us ve de gust passar i em saludeu estaré contentíssima, si no podeu però us faria ilu veure la meva primera súper paradeta, no patiu, faré un reportatge complet. Moltes gràcies per dedicar uns minutets de la vostra vida a llegir-me, bona nit i feliç inici d’estiu ( si és que realment ha vingut, jo crec que encara està de camí ) i ja sabeu, us espero al … cartell_mercreart_2013_2


20 comentaris

Agafadors, posa-tasses, aplicacions i salutacions al Sr. Biaix !!

Quan vaig anar al Tela Marinera i d’això ja en fa uns quants mesos, vaig comprar el kit per fer una corona per a l’aniversari de l’Enredo i ara que dic això estic pensant que encara no he fet cap post sobre el mini-kit d’aniversari que vaig fer-li. Tornant al tema… resulta que llavors vaig triar una roba, que quan va ser l’hora, no m’acabava de convèncer i no perque no m’agradés, si no que per a fer la corona volia algo més divertit. Inicialment vaig triar una roba molt bonica d’estris de cuina perque a l’Enredo  li agrada trastejar per la cuina però quan vam anar a Nunoya, li vaig fer triar una roba sense que sabés per a què seria i la veritat és que va ser un encert fer el canvi. Amb la roba dels estris de cuina vaig pensar en fer uns agafadors per a la cuina i així cosir el meu primer biaix. És clar, quan m’hi vaig posar, me’n vaig adonar que les mides de la roba eren una mica justes per a uns agafadors ( tenia uns 20 cms. x tot el llarg de la peça ) però jo vaig continuar, vaig pensar que alguna cosa en sortiria. El següent mini-error és que hauria d’haver posat un “farcit” o boata o com es digui una  mica més gruixut perquè si agafo un cassó del foc em sembla que no em protegirà de massa, en vaig utilitzar un ( de farcit) que és adhesiu per una banda i que el vaig utilitzar per fer un del regalets del kit-aniversari. Aquí no va acabar el tema dels mini-errors perquè el que s’emporta la palma és el de la col.locació del biaix. Quin estrés Déu meu !!! em va costar molt posar-lo i a l’hora de cosir a màquina l’estrés ja era màxim. No em va quedar massa bé, no està gens polit però ha sigut el meu primer contacte amb el sr.Biaix i m’ha quedat l’espineta de tornar a utilitzar-lo per a veure si puc millorar el tema.

Un agafador i el que després ha acabat sent… uns posa-tasses !!

El vermell ha quedat com a molt nadalenc de colors …

Del que sí que n’estic satisfeta ( modèstia a part ) és d’utilitzar una roba diferent per a cada cara, la dels estris per un costat i per l’altra una roba de quadrets o ratlletes més uniforme amb unes aplicacions d’alguns dels estris de la roba estampada. Trobo que ha quedat força divertit i bonic i és que els dibuixos dels estris els trobo boniquíssims. Hauria d’haver penjat les fotos més petites perquè es veuen massa les errades jejeje. Ep, el festó el vaig fer a mà !!

Una aplicació per aquí …

una altra aplicació per allà …

I un col.lage del resultat per acabar ….

Qui no està content és perque no vol, per tant, jo estic la mar de contenta amb el que ha sortit i més endavant…em tornaré a veure les cares amb el Sr. Biaix, segur !!
Feliç nit de dimarts !!!