8 comentaris

El vent càlid d’avui

AVÍS: AVUI PARRAFADA EXISTENCIAL, RES SOBRE EL TEMA “COSTURIL”.

Avui bufa un vent fort, fort, però sorprenentment càlid i m’he regalat una altra d’aquelles hores personals e intransferibles a la platja. Avui m’he tornat a deixar l’ipod i no tenia música amb la que evadir-me dels meus pensaments i mal de caps. Una altra vegada pànic, però avui tot tenia un so molt fort, les onades, el vent, les fulles dels arbres que corrien pel terra, el soroll de les meves passes… ha sigut una hora plaent i la necessitava com aigua de maig.

Mai penses que un dia et pot passar que  a l’obrir la porta del teu dia a dia et trobaràs, inesperadament, sense voler-ho, amb coses que trasbalsaran la teva tranquil.la vida.   Els meus pensaments han anat sols, m’hagués agradat que el vent se’ls emportés però no ho ha fet, els tinc tots dins el meu cap, moguts, saltejats … però airejats. Suposo que el vent no és la via per a fer desaparèixer els pensaments  que no vols tenir més, m’agradaria que així hagués passat, però res de res… he tornat cap a casa  amb tots ells. El que si he sentit, és que aquest vent estrany, que en un principi semblava odiós, m’ha reconfortat com mai. He notat moltes senyals …Els meus cabells volaven amb força cap enrera, com a senyal de que he de mirar endavant, el jersey que portava i que m’he tret perquè sentia calori l’he penjat de la motxil.la, tot i que es movia rebelment, tampoc es desfeia, les mànigues m’acaronaven les cames, acompanyant-me en el meu trajecte amb el seu tacte, per fer-me sentir que no camino sola. I sola, sense música, sense ningú al meu voltant , amb la sort de tenir el mar, les onades, la sorra, les gavines i els núvols qüasi per mi sola i amb el pes dels meus pensaments, m’he deixat reconfortar pel càlid vent. De vegades  necessitem d’aquests moments que ens fan volar i al mateix temps ens arrelen al terra. Quina contradicció oi ? avui no sé com explicar-me, deu ser que tinc massa coses al cap.

Quan he decidit escriure el post, no ha sigut per ensenyar res en concret perquè realment fa dies que no puc cosir. No avanço hi ho deixo, de fet, em costa concentrar-me per fer qualsevol cosa. Això també m’entristeix.  Avui tenia la necessitat d’explicar la meva història amb el vent càlid  perquè estic trista, desorientada i sensible al mil x mil. Aquest blog va néixer amb la necessitat que tenia en un moment donat d’evadir-me de la meva monòtona vida, la idea era poder escriure  lliurement des de l’anonimat sobre els meus pensaments. Això ho vaig abandonar una mica però poc a poc ho he tornat a fer, he volgut ser fidel a la meva idea inicial. Així que qui continui llegint-me, de vegades es trobarà que llegirà les meves misèries, que en el fons estic segura que són les de molta gent. I per que a la vida no tot són flors i violes i penso que vull ser humana i mostra-me com sóc perquè  ni tenim vides de somni, tenim mals dies, males temporades i perquè no compartir-les ? Suposo que hi haurà gent que pensarà que prou mal de caps té com per llegir-me a mi i tindran raó però jo no obligo, he començat avisant que  avui no tinc el dia divertit.

Us vull transmetre una cosa que he observat aquests dies, quan esteu bé, portant la vostra rutina, quan tot és més o menys normal, pareu un moment de tant en tant i mireu a la gent que passa pel carrer, pel vostre costat i penseu que potser algú us està envejant aquesta “normalitat” i “qüotidianeitat” ( no sé si s’escriu així però avui no tinc ganes de buscar-ho ), potser donaria tot el que té per no sentir el pes dels seus pensaments i angoixes. Penso que això ens faria sentir  feliços més sovint.

I com és d’esperar la cançó que avui tinc de fons no és massa alegre ni divertida, no és altra que “Hurt” del Johnny Cash. Crec que no cal que digui res més, senzillament és el que avui m’ha demanat el meu cos, la melancolia de la seva veu trencada i el profunda que la trobo. I ja que avui m’he despullat i ja no em ve d’aquí, us donaré mostra de la meva ignorància musical explicant-vos que el mític i llegendari Johnny Cash  servidora el va descobrir llegint un llibre que em va agradar moltíssim i que em va regalar un amic per l’aniversari. El recomano fervorosament ( a veure, no és cap best-seller ni obra de culte eh ? ) es tracta de ” La bastarda d’Istambul” de l’Elif Shafak. Un llibre que parla de dones, d’Istambul i del genocidi armeni, però sobretot, és la història d’una familia de dones, dones molt fortes que es tenen les unes a les altres. I al que anava, doncs una de les dones del llibre, escoltava el Johnny Cash, d’aquí la meva curiositat al llegir-ho, el feia resultar atractiu de saber qui era i d’aquí el meu descobriment d’aquest home, del que em quedo amb aquesta cançó.

Us desitjo més que mai bona nit de dimarts i que si encara hi sou a temps (depenent d’on esteu geogràficament , és clar ) us deixeu reconfortar pel càlid vent d’avui, no fa falta sentir-se trist per sentir aquest plaer.

Anuncis