2 comentaris

La “meva” cançó de l’estiu que encara no s’acaba

Avui és dia 8 d’octubre, teòricament ja és tardor però aquest matí sobre les 12, cansada de treballar a casa, m’he permès el luxe de posar-me les vambes , samarreta dry-fit, malles pirates, agafar  una ampolla d’aigua i me n’he anat a estirar les cames a la platja… Aish la platja, què faria sense ella ? ( res de bo, el meu subconscient ho sap i jo també, per això hi vaig tan sovint ). Feia calor, una calor suportable, hi havia gent a la platja estirats, alguns fent bronzo, altres llegint, altres amb la mirada perduda a l’infinit, exactament  allà on es veu la ratlla del mar, aquella que ens fa pensar en el “Show de Truman”.

Quan feia pocs metres que circulava… el meu ipod s’ha mort ! Per un moment pensava que em moria  però no podia deixar que això m’espatllés la meva “hora personal i intransferible” de plaer al costat del mar. Així que he continuat i automàticament he començat a sentir cançons en la meva ment i sigui per la calor, per la sensació d’estiu, perquè ja vaig dir al post anterior que us posaria la que ha sigut la meva cançó de l’estiu, que m’han vingut al cap els Strokes. Siiiiii, són la meva banda sonora de l’estiu. La seva música la defineixen com a “rock garage” o “rock indie”. Només us diré que el grup neix a Nova York el 1998 , el cantant és el  Julian Casablancas ( és d’arrels catalanes  ) i un dels guitarres és l’Albert Hammond Jr ( fill d’un famós cantant i compositor britànic  ), la resta d’integrants són els que veureu a la foto ( ja vaig avisar que no sóc molt mitòmana i passo una mica de saber biografies i aquestes coses ).

La que  he triat per al meu segon  post és : “Welcome to Japan ” perquè un dia que anava en cotxe vaig decidir que aquest estiu seria aquesta. La veu del cantant té una “desgana mandrosa graciosament interessant” que m’enganxa. Quan la sents no saps com, el teu cos es comença a moure molt discretament amb certa desgana i quan arriba l’estribillo ( que em requetexifla ) ja ni us explico que la lletra impossible de seguir, me l’invento totalment. És la típica cançó que pots ballar sense fer el ridícul, no precisa de grans coreografies, la gràcia radica en anar movent-te com aquell que no fa res. És una cançó amb actitud…. estic segura que només movent el cap i posant mirada despreocupada  ( tipus… ara mateix estic passant de tot per mandra ) al so d’aquesta cançó triomfareu com mai. Això sí, samarreta xula d’algun grup, texans una mica fets pols i unes vambes una mica perdudes també ( ja m’enteneu ).

Com que no tenen  o jo no he sigut capaç  de trobar vídeo de la cançó, us he buscat una imatge d’ells on hi surt la lletra per a que pogueu cantar-la rotllo karaoke, estic segura que us ho passareu genial cantant-la, fent la veu mandrosa i movent-vos sinuosament davant la pantalla. No cal que m’ho digueu públicament però estic segura que despertarà el vostre costat “macarra-mandrós” i us sentireu súper estrelles ( no sé si ho heu notat, però m’estic definint públicament de com em sento i què faig quan  escolto els Strokes )

Avui us mostro el meu costat apàtic, mandrós, de fer-me la interessant mentalment amb els Strokes. Aishhhhh jo crec que les coses fluïrien millor amb els Strokes com a fil musical. Si voleu investigar més cançons d’ells, a mi també m’agrada molt “One way Trigger” i la que més de més … ” You only live once some day ” de la que també us deixo vídeo per qui s’animi… Totalment demostrat que no fa falta saber ballar per tenir un grup d’èxit, fer bones cançons i conquerir-te amb la seva mandra de moviments i de veu que si sou com jo us faran perdre l’oremus. Per cert i com a nota aclaridora, MAI, em posaria la jaqueta de pell blanca del cantant !

Feliç i mandrosa nit de dimarts !!