24 comentaris

Cartells Sweet Spoon, tardor i God and Satan

Avui sí que ens ha arribat la tardor, almenys on visc jo ! He de dir amb el cor encongit que no en tenia ganes, el temps meteorològic d’aquestes últimes setmanes m’encantavaaaa, fresqueta a primera hora del matí, calor de dia súper suportable i fresca i dormir de nassos per la nit. Vaja, el temps perfecte. Em fa estrany estar escrivint això quan sempre he sigut una aferrissada amant de la tardor i de l’hivern, passo capítol, no tinc ganes de pensar en aquests canvis de pensament que tinc, no sigui cas que arribi a la conclusió de que m’estic fent gran.

Tenim la castanyada a tocar, halloween pels que adopten tot el que convingui amb la finalitat de celebrar el que sigui i com més millor. En referència a això diré que em sento molt catalana però he viscut 2 halloweens a l’estranger coincidint amb vacances i em va semblar una festa molt bonica. Sóc de les que no m’importa que es celebri aquí ( cadascú és lliure de celebrar el que vulgui ) però no puc estar de dir que la versió que fem aquí del Halloween ratlla bastant la “cutresa” però bé, si no en sabem més, potser amb una mica més de pràctica i amb una mica de gust, aconseguirem aplicar una mica de “boniquisme” a la festa en qüestió. Ara que dic això, us explicaré que on visc, els nens de les cases del voltant s’han apuntat al Halloween i és clar, les mares els hi donen una bossa del supermercat de torn i apa… a trucar portes … el primer any em va agafar desprevinguda i com que no tenia caramels, els hi vam donar una llauna d’olives farcides, els nens van flipar però els pares suposo que encara més. Jo penso que estaria bé, que els pares junt amb els fills fessin alguna cistella o manualitat per anar a recollir els caramels una mica mona, així com una disfressa casolana xula, no sé… de la mateixa manera que poder passar una estona fent panellets junts. Les festes haurien de servir per potenciar creativitat i fer coses junts, no importa el què, el que importa és el contacte.

I parlant de tradicions americanes importades … la meva cosina després d’un any visquent als Eua i un cop de tornada va decidir obrir ” SWEET SPOON”, un lloc bonic, bonic, on poder menjar iogurt gelat, cupcakes, cake pops, galetes i tota mena de rebosteria americana. A més, ara també fan cursos d’aquestes cosetes dolces. Em va demanar si li faria els cartellets per a posar a la porta amb el obert/ tancat, el que senyala la porta del bany i un per l’habitació privada que tot negoci té. Amb els colors que em va dir que tindria i donant-me totalment carta blanca vaig triar unes teles de la Tilda que em van semblar súper dolces i amb el punt de romàntic i de feminitat que buscava. Les paraules les vaig cosir sobre una roba de fil blanc que em va semblar genial per a l’estètica dolça i romàntica que volia per als cartellets. La resta la podeu veure a les fotos.

També li vaig voler fer un davantaL com el que em vaig fer jo per a la fira, m’agraden molt aquest tipus de davantals i a la butxaca hi vaig coordinar una de les robes dels cartellets i una també de la Tilda amb tassetes  que trobo que més ideal impossible … En un cantó de la butxaca hi vaig estampar el nom de la botiga. Personalitzat 100% !!!

I ara us poso una foto de mi mateixa fent de  model amb el davantal, l’Enredo no va voler, va preferir fer la foto ( no ho entenc ).

Si algú es pregunta que hi posa a la samarreta que porto … ” lOVE DRESS LIKE A NERD” hehehehe ( no puc dir que sigui nerd però em solidaritzo amb ells/elles i a part, al darrera porta un volant molt mono )

Us deixo amb tres fotos de Sweet Spoon que he trobat del dissenyador que li ha fet la imatge corporativa tan xula que té !! Espero que no li sàpiga greu !!

La castanyada és la porta a Tots Sants i tots Sants és el dia dels morts, potser sóc una mica bèstia dient-ho així però és la veritat i m’agrada més la paraula mort que difunt. Avui quan pensava en el post i en que ja estem a  la tardor, castanyada, tots Sants … doncs inevitablement he estat pensant en la mort, per mi és un tema una mica tabú perquè em fa por, és desconeixement, crec que hi ha d’haver alguna cosa, no pot acabar tot com si res però no tinc ni idea ni prou imaginació per pensar en què hi pot haver. La mort per mi, és dolor i buit per als que queden. Una mort sempre ens marca, no ens deixa indiferents ( impossible ) i et deixa la buidor més absoluta que pot existir, llavors l’efecte temps entra en acció i a mida que van passant els mesos i sobretot anys, els records d’aquella persona t’acompanyen en el teu dia a dia. Mentre escric tinc una persona al cap, la meva àvia materna Maria, em vaig quedar sense ella als 16 anys. Ha sigut un dels meus pitjors moments i crec que és la persona que més he estimat del món mundial. Puc dir que crec que des de que va morir, no hi ha un sol dia que no pensi en ella. Per tots Sants no vaig mai al cementiri, no crec que això em faci més mala persona ni més insensible,  jo sé el que sento  i no ho he de demostrar a ningú més que a mi mateixa però al mateix temps respecto que hi hagi gent que hi vagi, entenc la necessitat de tenir un lloc per reunir-se amb els seus. Potser amb el temps em passarà el mateix que amb el fred i la calor  i preferiré anar al cementiri, no ho sé.

Avui escric escoltant el Biffy Clyro i la que crec que és la cançó que més m’agrada d’ells ( tampoc en conec massa més ) es diu God and Satan, la trobo encertadíssima per avui perquè recordo que quan vaig sentir i veure el vídeo de la cançó per primer cop em va fer pensar en la mort i jo que sóc una “cagada” de morir-me, si morir fos així, podria esborrar la mort de la meva llista de “pànics tortuosos”. Morir al so de música bonica com aquesta  amb un vestit blanc i barret vintage, amb la cara pintada com de conte del Tim Burton, envoltada de fanalets, espelmetes en un bosc i amb gent que balla com en una festa i  t’acompanyen en aquest moment … no sé, em tranquil.litza. No sé què devien de voler transmetre amb la cançó però a mi em fan pensar en el moment en que la vida arriba a la seva fi, en com serà aquell moment i amb què em trobaré.

Passi el que passi en aquell moment, si més no, trobo que la seva visió d’aquell moment és una manera bonica per un final i potser un  fantàstic començament per alguna altra cosa….

 

Us desitjo un bon dimarts, una dolça castanyada, un divertit i terrorífic Halloween i un reconfortant dia dels nostres morts.

Anuncis


20 comentaris

Cocottes que dormen al so de Beach House

Crec que podria  dir que el que més “bitxets m’ha encarregat per regalar és el Jaume … amb les 2 cocottes que avui us ensenyaré ja en van 3 i en els propers dies, 2 més estan en camí. Sigui la crisi que fa que mirem menys la tele per no sentir el mateix “percal” cada dia o que l’amor està a flor de pell entre les parelles o que el salvatge moment “aquí te pillo, aquí te mato” porta conseqüències majors … la qüestió és que últimament el Jaume té molts nadons nous a qui fer regalets i com que sembla que el primer va agradar molt a la mare ( és clar, el bebé no té massa noció de què són els regals, haurem d’esperar uns mesos per saber la seva opinió ), doncs de moment, servidora està feliç com un anís de cosir aquests “bitxets” per a aquestes personetes.

COCOTTES GAL.LA I BRUNA 1

Quina placidesa de cares eh ? espero que ajudin a relaxar i a fer felices a les “bebés” …

COCOTTES GAL.LA I BRUNA 2

Al darrera, el meu segell personal de posar els noms de les destinatàries…

COCOTTES GAL.LA I BRUNA 4

Una mica de making off de les cocottes, m’agrada omplir la taula de teles i fils de colors….

COCOTTES GAL.LA I BRUNA 3

Al darrera, lletres simples, desiguals, de colors diferents, per no fer que la vida sigui massa ordenada, massa típica i una mica més improvitzada !

Quan avui mirava fotos per decidir quin post m’inspirava per escriure estava escoltant Beach House. I al veure les fotos de les dues cocottes amb els ulls tancants dormint o somiant, he pensat que ja havia trobat el meu post d’avui. Beach House són el meu grup de capçalera per anar a dormir, crec que són unes quantes les vegades que m’he adormit escoltant-los i no per avorriment. Les seves veus amb la seva música …. no podria explicar-ho més bé que qui ha escrit això d’ells ….” Los caracteriza un estilo pop lujoso que hace referencia al surf y garage de los 60´s, lento y melódico, tardes soleadas de veraneo silvestre, sonidos de órgano y pandereta, vocales altos y armonizados en melodía a lo Lou Reed y Broadcast”. Jo m´he decidit per “The hours” per a que a qui li vingui de gust escoltar el que jo escoltava mentre escrivia el post, els retrobi si ja els coneixia, o tan de bo els sumi a la seva llista de nous descobriments o els oblidi directament ( però ho dubto ).

Us penjo un parell de fotos d’ells que em requetexiflen a morir ( com m’agradaria tenir fotos meves com aquestes …. estic per retallar la cara d’ella i posar la meva, és que la meva fotogenia no anava inclosa al meu pack de compra ).

No em direu que no està mona la “noia” amb la seva americana de ratlles ( sóc súper fan de les ratlles i al meu armari SEMPRE hi ha jerseis de ratlles )

Aquí us els ensenyo de més a prop amb les seves melenes d’acabar-se de llevar, vaja, com m’aixeco jo després d’adormir-me escoltant-los. Al veure la foto he pensat que tinc una cosa súper en comú amb ells… als 3 no ens agrada anar a la “pelu”.

I us deixo amb aquesta que ja fa tardor i pluja,  cosa que encara no tenim i ja tocaria .

Beach+House+PNG

M’ha agradat ensenyar-vos-els, m’agrada posar cara a les persones que estan darrera de les cançons que m’encanten i formen part de moments de la meva vida. I és que per escriure els post sempre tinc música de fons, sense música crec que no em surtiria això d’escriure !!

Bona nit de dijous i espero que molts de vosaltres avui feu la prova d’anar a dormir amb els Beach House, anar a dormir ja no serà el mateix !


20 comentaris

En Jan, en Nil i les mirades observadores

Fa poc més d’una setmana vaig rebre un encàrrec molt xulo. Xulo no, xulíssim. En Jan i en Nil són dos cosins que van néixer amb ben poca diferència de temps i ara que tenen l’any passat amb escreix ( ja es pot dir que van de cara al 2 ) doncs van decidir batejar-los alhora en una festeta íntima i familiar i la mare d’en Jan, companya de feina de l’Enredo, em va donar l’alegria de poder participar-hi cosint alguna cosa especial per un dia tan especial i familiar.

Es van decidir per uns mini doudous . Els colors els vaig triar una mica al meu aire ( sort que se’n van refiar ), vaig dir que li faria de diferents colors per a que quedés una mica vistós, diferent i divertit.Puc imaginar que potser es va espantar una mica  però durant el procés li vaig anar enviant fotos i quan ho va veure jo crec que es va treure un pes de sobre hehehehe…

Ara entendreu la part del títol del post que diu mirades observadores, tenir durant uns dies 26 ulls mirant-te, té el seu què !! Primer t’incomoden, després rius interiorment perquè penses que són uns “bitxets” moníssims els que t’estan mirant i finalment, quan els empaquetes, notes que et miren amb peneta però segur que estan fantàsticament ben col.locats observant altres famílies amb vides molt més interessants que la meva ( no em queixo de la meva eh ? que consti ).

Al darrera hi vaig posar el nom dels nens: Nil i Jan, Jan i Nil….

Com que va ser tot una mica d’últim moment i no havien pensat en com portar-los ( el bateig va ser a la Vall d’Aran ), els hi vaig improvitzar una mica el tema … una panera d’aquelles de tota la vida que et treuen de molts “apuros”, una mica de paper de seda negra ( per a que ressaltessin els protagonistes de la història ) i un cartellet que deia: ” Agafa´m”. Em va semblar que podia quedar divertit deixar-ho en una taula del restaurant i que cada família convidada fos la que s’enamorés  i triés la mirada observadora que s’emportaria cap a casa de record.

Sembla que va ser un èxit i em va fer feliç saber-ho. Sóc molt “pro-festes-en-petit-comité” i m’ha fet “ilu” poder participar des de l’ombra d’una d’aquestes festes.

I avui, mentre escric aquest post, estic escoltant “Home” dels Edward Sharpe & The Magnetic Zeros. La lletra diu … ” Home is wherever I’m with you” ( casa és allí on estigui amb tu ), més familiar impossible oi ? Espero que el Jan i el Nil, el Nil i el Jan sempre ho recordin.

Aquests dos han sigut un afegit, sempre surten compromisos i no per això deixen de ser bonics, divertits i observadors !!!

Ah, i per les romàntiques com jo ( que NO de novel.la cursi ),  us deixo un fragment de la cançó on els cantants ( noi i noia ) qüasi diuen parlant aquest fragment que em fa morir d’amor….

“Jade?”
“Alexander?”
“Do you remember that day you fell out of my window?”
“I sure do, you came jumping out after me.”
“Well, you fell on the concrete and nearly broke your
ass and you were bleeding all over the place and I
rushed you off to the hospital. Do you remember that?”
“Yes, I do.”
“Well, there’s something I never told you about that night.”
“What didn’t you tell me?”
“While you were sitting in the backseat smoking a
cigarette you thought was going to be your last, I was
falling deep, deeply in love with you and I never told
you ‘til just now.”
“Now I know.”

Resumint, súper resumint vindria a ser … El noi (Alexander ), li diu a la Jade (noia ) si recorda el dia que va caure de la seva finestra, ella diu que si, (ell va saltar al darrera ), doncs  de camí a l’hospital perquè gairebé es trenca el cul, mentre ella era al seient fumant la que creia seria la seva última cigarreta, doncs ell li diu … “hi ha una cosa d’aquella nit que no t´he dit mai” i ella li diu… ” ah si ? què ?” , i ell respon… aquella nit em vaig enamorar profundament de tu. I ella li diu… “ara ja ho sé”.

Si no heu mort d’amor com jo ( està escrivint el meu esperit ), us desitjo una bona nit de dimarts i si heu mort com jo, no patiu, demà ja haureu ressuscitat !!

No volia acabar el post sense dir-vos que la idea de posar música al post l’he tret de la Nani, una gastroblogger IMPRESSIONANT que he tingut la gran sort de conèixer  al sopar de gastrobloggers aquell que vaig anar d’afegida… Permeteu-vos el luxe de perdre una estona entrant a LA CUINA VIOLETA, fa uns maridatges espectaculars de plats cuinats per ella, vins, una petita història i una cançó per a cada plat. Nani, sempre és un plaer i privilegi trobar-te … m’encandila com escrius, com narres, com transmets olors, històries, sabors i colors. I les fotos són molt bones.


22 comentaris

Live, love, laugh … missatge en un necesser

La persona que ha fet aquest regal, me’l va encarregar per una amiga seva. Tenia ganes de tenir un detall amb ella perquè quan un passa un mal moment a la vida per desgràcia se n’adona de qui té realment al costat per amistat i de manera incondicional. Elles van tenir la sort de tenir-se i ara, aprofitant l’aniversari va voler que li cusís un necesser. Com que em va semblar un detall tan bonic, vaig pensar que hi havíem d’incloure un missatge. Després de donar-hi tombs, vaig pensar que el “Live, love, laugh” és una frase que molts cops havia utilitzat durant el temps dur que va viure, així que el vam fer el candidat perfecte per imprimir. És una frase de tan sols tres paraules que no poden ser més perfectes com a emblema de la nostra vida: viu, estima, riu.

Avui, poques paraules més em surten, de vegades, no cal explicar massa més perquè quan us mireu les fotos, jo crec que veureu la quantitat industrial de la paraula “amistat” que se’n desprèn. Només us diré que la combinació de colors ja no em pot xiflar més i sé que a la destinatària li va agradar moltíssim. Ja em direu si no moriríeu per tenir una amiga així ( jo tinc la sort de que ja és amiga meva ).

“Live, love, laugh”… són boniques les paraules eh ? ara, si el teu nivell d’anglès per pronunciar no és “jai level” tampoc patiu, la Lady  Botel, o sigui, senyora Botella, ens ha deixat el llistó súper saltable !!!

Aquest llaç el vaig comprar fa temps al Tela Marinera i el guardava com un tresor, era l’últim tros que em quedava i si, també em va fer pena desprendre-me’n ( no tinc remei i ja estic començant a patir per si són símptomes del Diógenes aquest però en versió boniquisme ).

Una xulada oi ? qui m’havia de dir a mi que m’acabaria agradant tant el rosa en totes les seves variants però preferentment fúcsies. He de dir que de teenager no vaig tenir una època hippy, ni heavy, ni mod, en aquella època ser hipster o vintage o què sé jo ( ja m’he perdut ) no existia, així que vaig decidir vestir fosca i com que la meva mare es negava a comprar-me tota la roba negra, l’alternava amb el gris marengo. O sigui que com a homenatge a la meva època fosca, vaig embolicar el regal amb un paper de seda negre i el toc de color el posava el washi-tape fúcsia !

Passeu una bona nit de dimarts els insomnes com jo (últimament) i bon dia a la resta de mortals que perdeu una fantàstica estona de la vostra vida llegint-me.

Ah !! se m’oblidava … ja tinc en ment la propera cançó que us penjaré, estic entusiasmada perquè ha sigut la meva cançó de l’estiu… una pista: No és el Georgie Dann hehehehe

Gut nait ( des de lo de la Botella tot el dia que parlo en anglès, gràcies a ella, no haver pogut entrar a l’EOI ja no em deprimeix tant )


24 comentaris

Uns bitxets bonics per en Blai

Fa dies que no publico res de la meva vida costuril, així que avui m’he decidit per una de les coses més recents que he tingut entre mans. M’encanta cosir cosetes per a nens petits i la veritat és que últimament tinc unes quantes cosetes entre mans per a aquestes personetes. Vaig a explicar-vos la historieta d’aquest projecte …

La Marta és algú amb qui quan ens trobem m’agrada molt de parlar-hi i és algú a qui li agrada el que cuso i deu ser cert, perquè aquests dies he cosit una coseta per ella. Bé, no és exactament per ella, és per en Blai, el fill d’una molt bona amiga seva. Vam decidir de fer-li un ninotet i una samarreta de màniga llarga amb una aplicació. Quan va triar el “bitxo” per fer el ninotet, dubtava entre dos, i finalment es va decantar per la gallineta, així que li vaig proposar fer l’aplicació de l’altra bitxet a la samarreta.

La Marta volia colors vius i alegres i resulta que els pares de la criatura viuen en un lloc privilegiat on poden anar moooolt soviant a caçar bolets. Així que ha estat divertit de cosir i el resultat jo el trobo boniquíssim a rabiar.

Una gallina amb un vestit de bolets molt acolorits, més encertat impossible oi ? Lo del color de la cresta i el color turquesa de les ales, massa real no és  però, és clar, tampoc porten vestits les gallines !!

I aquest és el bitxet que lluirà el Blai. Vaig fer l’aplicació coordinant les robes que vaig fer servir per a la gallina.  El conjunt  ha quedat genial !!  Vés que quan va ser l’hora de donar-li a la Marta, em feia pena desprendre-me’n. Això ja m’està passant molt últimament, em comença a preocupar, sort que les samarretes no són de la meva talla !! I és que em pregunto … per què quan era petita no em feien aquests regals taaaaan xulos ?  Bé, ara que ho penso, suposo que en aquell moment ja ens regalaven el què estava de moda ( dic jo ).

No em direu que aquest parell de bitxets no són un autèntic amor ?!  Són dolços i divertits com ells sols !!!

Com que la Marta volia que hi apareixés el nom del nen, doncs a la samarreta vaig optar per posar-lo escrit amb tampons i tinta per a tela dins un bonic núvol i en el cas de la gallina …

Doncs en el cas de la gallina, m’agrada fer la part del darrera amb una tela llisa per cosir-hi amb fils de colors  el nom del nen i alguna altra coseta. Crec que serà un record ben bonic per en Blai quan es faci gran !

Feliç nit de dilluns i bon començament de setmana !! ( jo la començo escoltant les cançons de la peli de l’Edith Piaf )


24 comentaris

El circ, la ballarina i el forçut !

Ja tenim l’agost aquí, es pot dir que som al punt àlgid de l’estiu, aquell moment en que ja estàs cansada de suar, l’època aquella que només tens ganes de beure i haver d’encendre els fogons és un drama, moment en que després d’una refrescant dutxa d’aigua freda automàticament tornes a suar, moment que quan vas al súper has de fer cua per tot i la gent va “empanada” amb el “carro” de la compra amb la mirada perduda fruit de la insolació que porten a sobre perquè NO fan cas de que ens hem de posar protecció solar !!! ( aquesta última parrafada havia d’anar sense comes perquè entengueu el sentit, no és que us volgués ofegar) podria continuar però la llista seria infinita … doncs total, que avui és aquell moment en que penses … i encara ens queda 1 MES SENCER  PER ENDAVANT de tot això que acabo de dir !!! És desesperant. Jo crec que estic així d’alterada per la quantitat de verí ( de les picades dels mosquits ) que corre pel meu cos.

Però com que de tot s’ha de buscar la part positiva … doncs aquí va la història d’avui: l’estiu em va portar la meva primera posada en escena del meu “xiringuito” i el “xiringuito” em va portar un encàrrec molt especial que m’ha fet molta il.lusió cosir. Primer perquè ha estat el meu primer encàrrec i segon perquè la història em va semblar bonica. Un grup d’amigues, cada any a l’estiu, fan una activitat amb els seus fills. Els nens esperen aquest cap de setmana amb deliri perquè és un festival de circ i teatre  al carrer que és fa a Esterri d´Àneu i es diu Esbaiola’t, doneu-hi un cop d’ull, és una passada !! Una de les mares va passar pel Mercreart i quan va veure la meva parada va pensar en fer una samarreta per a cada un dels nens  per portar en aquesta ocasió tan especial. Quan vaig rebre el seu missatge em va encantar i tot i que em va donar carta blanca quan vaig clicar sobre l’enllaç que em va portar a descobrir què era Esbaiola’t, vaig tenir molt clar què els hi faria. Les samarretes serien totes iguals però una versió masculina i una de femenina. En comú, una carpa de circ. Per les nenes una ballarina ( totes fan ballet ) però aquesta és una ballarina de teatre de carrer. Per als nens,  un personatge que m’encanta, un forçut bigotut. Així que visca la faràndula i el món tan bonic al que ens transporten.

Cada samarreta anava dins la seva bossa amb una noteta per a cada nen i em consta que els hi van agradar molt … espero que a vosaltres també …

Feliç i benvingut calurós agost ( no sóc rencorosa ) !!!

Se m’oblidava dir-vos que la mare em va enviar una foto dels 7 nens amb les samarretes i qüasi em “desmaio” de l’emoció de veure’ls a tots amb les samarretes Oh là là !!


10 comentaris

Hug Le Chat

Últimament he actualitzat el blog menys del que voldria, l’he tingut una miqueta abandonat de fets però no de pensaments eh ? És que no sé què em passa que els dies se’m fan curts, no hi trobo cap altra explicació.  També podria ser coses de l’edat, ens tornem més lents, però no crec que sigui això, definitivament és que els dies són massa curts.

Encara que no he publicat massa coses, la veritat és que he estat cosint molt pel “xiringuito” que vaig muntar i després per regals que he fet o que m’han demanat… només puc dir una cosa … com m’agrada cosir !!! Seria un estiu qüasi perfecte si no fós per la calor i els mosquits ( els odio, em tenen acollonida i no em deixen sortir al meu “jardí” a assaborir-lo ( s’accepten remeis anti-mosquits però ja he provat el Natural Honey i les espelmes de citronella i no em funcionen ).

Encarrilant el tema de nou … volia ensenyar-vos un regal que vaig fer fa uns mesos i que va ser el desencadenant de l´aventura del “xiringuito“. Al maig vam anar a conèixer a l’hug, el fill d’uns amics i com que tenia el pressentiment que els hi agradaria alguna cosa feta a mà, em vaig animar a cosir unes cosetes per l´’Hug…

Estic aficionada al paper d’embolicar blanc, tots els regals els embolico amb aquest paper, és ideal perquè pots combinar-lo i donar-li el toc de gràcia just amb els washi-tape. La targeteta la vaig fer a partir d’una làmina d’aquestes per fer scrap, són taaaaan boniques i dónen tant de joc. Com a llaç, un simple cordill !!!

Tot va començar fent un Doudou i poc a poc, van anar sorgint les idees per fer la resta del conjunt ….

Vaig fer la part del darrera en una tela gris fosc i així li vaig poder cosir el nom per personalitzar-lo totalment !!

Amb la roba que vaig fer la panxa del Doudou, vaig cosir-ne un necesser per a que hi posés cosetes de l’Hug  i que penso que sempre van bé de tenir. Li vaig aplicar un tros de tela i a sobre una de les  cares dels animalons del teixit amb el seu nom.

I amb la idea de fer aquesta aplicació vaig pensar en cosir-li una samarreta de conjunt …

Així que finalment, va quedar un conjunt la mar de xulo, almenys als pares  els hi va agradar molt i el que em va fer més il.lusió va ser que apreciessin que estigués fet mà. De fet, tinc molt a agraïr a la mare de l’Hug que va ser qui em va animar a participar al Mercreart i vaig tenir l’oportunitat de viure una experiència la mar de divertida i gratificant !!

Ara ja sabeu la història de l’Hug Le Chat i de com el naixement de l’Hug em va portar a viure una petita aventura “costuril” !!!

Feliç divendres i  si teniu mooolta calor ( com jo ) menjeu síndria fresca i algun que altre “polo de gel ” ( aquest estiu m’hi he aviciat com feia anys que no ho feia )