Vacances per temps indefinit…

Ja he trobat definició pel meu estat amb el blog, m’ha costat molt, moltíssim decidir-ho però els últims mesos no he publicat massa que digue’m… sento que no tinc massa a aportar, així que vull pensar que aquest temps en silenci, tornant a l’ombra em servirà per tornar a passar-ho bé fent el que més m’agrada, començar amb coses noves i en el fons retrobar-me.

He rebut alguns missatges que em dieu que trobeu a faltar les meves parrafades… no sabeu com m’agrada saber-ho, no ho hagués pensat mai que algú em diria això i em fa feliç. Continuo escrivint, molt, moltíssim però són escrits per mi, són els meus pensaments en cru ( algú important per mi ara mateix, ho va definir així i és cert, no és literatura ni paraules vestides de bonic ) crec que escriure és una de les millors coses del món mundial i escriure bé o malament és un exercici que ens fa aturar a pensar, a sentir, a deixar fluir, a treure, a plorar, a somriure, a volar, a desitjar, a imaginar…

També estic llegint molt, moltíssim… la lectura evadeix i continuo pensant que no hi ha res més excitant que anar a la llibreria i triar un llibre de portada xula, de títol suggerent i  que els teus ulls devorin línies, paràgrafs, capítols …. i els teus dits vagin passant pàgines.

I música … escolto molta música, em deixo enamorar per moltes cançons que m’atrapen i que escolto mentre escric, escriure sense música ja és totalment inviable, de fet, me n’adono de que ho faig pràcticament tot escoltant música. És curiós pensar que  tenim una banda sonora de la nostra vida, em fa somriure pensar-ho… Avui mentre escric escolto “Far from the Roses” dels Minor Alps, grup de la Juliana Hatfield i el Mathew Caws ( el cantant dels “meus” Nada Surf ). Em sembla una cançó tan brutalment boníssimaaaaaa… és d’aquelles cançons que t’aporten moltes emocions, és una llàstima que sigui tan poc coneguda. A mi ja m’està bé perquè no sóc de “masses” i així els concerts són com més íntims però el que trobo una llàstima és que no arribi a més gent perquè hi ha tanta gent boníssima… amb talent i una sensibilitat tan esgarrifosament dolça per descobrir que, almenys jo modestament, vull contribuir a que algú més se n’enamori …

I quilòmetres… molts quilòmetres a les cames, mens sana in corpore sano, això diuen i és ben cert, l’activitat física et manté allunyat de la bogeria a la que els pensaments et poden portar …

Fotos… em sento privilegiada de viure al costat del mar i poder capturar-lo molts dies en els seus estats diferents de moviment, de color… què xulo és fer fotos i això que no en sé, però un cop més, agraeixo al Sr. Instagram posar aquest plaer a l’abast dels “pardillos” com servidora.

I cosir… vaig cosint, a un altre ritme, però no abandono el fil i l’agulla … potser quan torni de les vacances per temps indefinit, us puc ensenyar moltes coses … no ho sé. Ara no vull sentir el pes del blog i per això he decidit lo de les vacances, em sembla una paraula bonica, relaxada i esperançadora …

En unes setmanes ja tenim la primavera aquí, ara ha començat un nou mes i abans de que acabi ja haurem començat una nova estació, mai havia tingut tan present els canvis d’estacions…

Espero que “disfruteu” ( la paraula gaudir no m’agrada gens, ho sento ) molt de la cançó i …  A REVEURE bonics i boniques meves!!!

Pd. No podia acomiadar-me sense una petita confessió, aquest cop,  sobre la foto … és del meu trosset de mar que tinc la sort de tenir tan a prop, la foto és d’un dia de mar en calma i la vaig editar fa unes setmanes però no la vaig penjar enlloc, avui m’ha vingut al cap. Pensava que les senyals no existien però ara veig que potser si, la foto, la frase… potser no van ser una casualitat, no ho sé. Vull pensar que de vegades les coses succeeixen i no tenen sentit però arriba un dia en que el sentit apareix … A reveure  !!

Bye 13, Hi 14

No podia deixar que acabés aquest any sense fer un post, primer, per agraïr les estones que heu “perdut” llegint-me, per fer-me saber durant els meus períodes de silenci que penseu en mi, per haver trobat gent tan bonica pel camí, per escoltar les cançons que m’agraden a mi, per deixar-me comentaris tan requeteboniquíssims … em deixo moltes coses per agraïr i a qui agraïr però és que sinó semblarà una entrega dels Òscars hehehehe… En segon lloc, diré la veritat i és que no tenia previst escriure cap post però avui conduint, he estat escoltant una cançó que me n’ha fet venir ganes. Últimament quan escolto música, de vegades em passa que em quedo “anclada” en alguna cançó i sigui pel motiu que sigui sempre són com petites senyals … Avui m’he quedat “anclada” amb “Meeting place” dels “Last Shadow  Puppets”, per qui no els conegui i li pugui interessar doncs són un grup format pel cantant dels “Arctic Monkeys”, l’enèrgic Alex Turner ( ja us posaré una cançó que em rexifla d’ell en algun altre post ) i el Miles Kane que ara va en solitari i és una delícia. M’ha fet gràcia el títol de la cançó, “meeting place” i m’ha fet pensar que jo tinc un lloc de trobada molt meu al que vosaltres acudiu quan voleu, quan hi penseu, quan veieu un post nou, quan potser aneu en busca d’inspiració ( potser sona pedant però no ho dic en aquest sentit, però alguna vegada algú m’ha dit que alguna cosa de les que faig, ha servit per inspirar-la i jo emocionada de nassos hihihi ), alguns potser hi aneu a parar de rebot i us hi heu quedat … i aquest lloc ens serveix per compartir, per comentar,per intercanviar, per descobrir… i no puc per menys de dedicar-vos unes línies perquè formeu part del balanç que tard o d’hora acabem fent de l’any que deixem i que jo, personalment, tinc tantes ganes de deixar enrere. I us puc dir que aquest “nostre” meeting place és una de les millors coses d’aquest meu catastròfic 2013 i estic segura que encara  serà moltíssim més millor en aquest esperat 2014.

Ja sabeu que no sóc donada a penjar fotos meves al blog però per aquestes dates no puc per més que mirar-vos als ulls i deixar-vos un “selfie” per expresar-vos el meu desig i convenciment per a aquest 2014 !

Bona nit de cap d’any, tanqueu ben tancada la porta del 2013 i obriu la del 2014 amb la certesa de que ens esperen moltíssimes coses requeteboniques … petons !!!

vaaaa … us deixo amb la meva última confessió de l’any ( les meves confessions ja s’estan convertint en un clàssic )… aquesta cançó avui l’he escoltat 3.000.000 de vegades i aquesta tarda, mentre conduïa, hi havia un sol de tarda espectacular i l’he posat bastant forta i de sobte, he tingut un flash, era com estar dins una banda sonora d’una pel.lícula i m’ha vingut al cap la imatge de la Bridget Jones quan va en el descapotable amb el seu amor, tota flipada  amb el seu mocador i els cabells al vent, doncs si, us confesso obertament que m’he sentit Bridget Jones sense descapotable, amb bufanda de llana i cabell recollit en una cua però amb la banda sonora del meu moment cinematogràfic de fons …  ara sí… Bona entrada d’any solets !!

El vent càlid d’avui

AVÍS: AVUI PARRAFADA EXISTENCIAL, RES SOBRE EL TEMA “COSTURIL”.

Avui bufa un vent fort, fort, però sorprenentment càlid i m’he regalat una altra d’aquelles hores personals e intransferibles a la platja. Avui m’he tornat a deixar l’ipod i no tenia música amb la que evadir-me dels meus pensaments i mal de caps. Una altra vegada pànic, però avui tot tenia un so molt fort, les onades, el vent, les fulles dels arbres que corrien pel terra, el soroll de les meves passes… ha sigut una hora plaent i la necessitava com aigua de maig.

Mai penses que un dia et pot passar que  a l’obrir la porta del teu dia a dia et trobaràs, inesperadament, sense voler-ho, amb coses que trasbalsaran la teva tranquil.la vida.   Els meus pensaments han anat sols, m’hagués agradat que el vent se’ls emportés però no ho ha fet, els tinc tots dins el meu cap, moguts, saltejats … però airejats. Suposo que el vent no és la via per a fer desaparèixer els pensaments  que no vols tenir més, m’agradaria que així hagués passat, però res de res… he tornat cap a casa  amb tots ells. El que si he sentit, és que aquest vent estrany, que en un principi semblava odiós, m’ha reconfortat com mai. He notat moltes senyals …Els meus cabells volaven amb força cap enrera, com a senyal de que he de mirar endavant, el jersey que portava i que m’he tret perquè sentia calori l’he penjat de la motxil.la, tot i que es movia rebelment, tampoc es desfeia, les mànigues m’acaronaven les cames, acompanyant-me en el meu trajecte amb el seu tacte, per fer-me sentir que no camino sola. I sola, sense música, sense ningú al meu voltant , amb la sort de tenir el mar, les onades, la sorra, les gavines i els núvols qüasi per mi sola i amb el pes dels meus pensaments, m’he deixat reconfortar pel càlid vent. De vegades  necessitem d’aquests moments que ens fan volar i al mateix temps ens arrelen al terra. Quina contradicció oi ? avui no sé com explicar-me, deu ser que tinc massa coses al cap.

Quan he decidit escriure el post, no ha sigut per ensenyar res en concret perquè realment fa dies que no puc cosir. No avanço hi ho deixo, de fet, em costa concentrar-me per fer qualsevol cosa. Això també m’entristeix.  Avui tenia la necessitat d’explicar la meva història amb el vent càlid  perquè estic trista, desorientada i sensible al mil x mil. Aquest blog va néixer amb la necessitat que tenia en un moment donat d’evadir-me de la meva monòtona vida, la idea era poder escriure  lliurement des de l’anonimat sobre els meus pensaments. Això ho vaig abandonar una mica però poc a poc ho he tornat a fer, he volgut ser fidel a la meva idea inicial. Així que qui continui llegint-me, de vegades es trobarà que llegirà les meves misèries, que en el fons estic segura que són les de molta gent. I per que a la vida no tot són flors i violes i penso que vull ser humana i mostra-me com sóc perquè  ni tenim vides de somni, tenim mals dies, males temporades i perquè no compartir-les ? Suposo que hi haurà gent que pensarà que prou mal de caps té com per llegir-me a mi i tindran raó però jo no obligo, he començat avisant que  avui no tinc el dia divertit.

Us vull transmetre una cosa que he observat aquests dies, quan esteu bé, portant la vostra rutina, quan tot és més o menys normal, pareu un moment de tant en tant i mireu a la gent que passa pel carrer, pel vostre costat i penseu que potser algú us està envejant aquesta “normalitat” i “qüotidianeitat” ( no sé si s’escriu així però avui no tinc ganes de buscar-ho ), potser donaria tot el que té per no sentir el pes dels seus pensaments i angoixes. Penso que això ens faria sentir  feliços més sovint.

I com és d’esperar la cançó que avui tinc de fons no és massa alegre ni divertida, no és altra que “Hurt” del Johnny Cash. Crec que no cal que digui res més, senzillament és el que avui m’ha demanat el meu cos, la melancolia de la seva veu trencada i el profunda que la trobo. I ja que avui m’he despullat i ja no em ve d’aquí, us donaré mostra de la meva ignorància musical explicant-vos que el mític i llegendari Johnny Cash  servidora el va descobrir llegint un llibre que em va agradar moltíssim i que em va regalar un amic per l’aniversari. El recomano fervorosament ( a veure, no és cap best-seller ni obra de culte eh ? ) es tracta de ” La bastarda d’Istambul” de l’Elif Shafak. Un llibre que parla de dones, d’Istambul i del genocidi armeni, però sobretot, és la història d’una familia de dones, dones molt fortes que es tenen les unes a les altres. I al que anava, doncs una de les dones del llibre, escoltava el Johnny Cash, d’aquí la meva curiositat al llegir-ho, el feia resultar atractiu de saber qui era i d’aquí el meu descobriment d’aquest home, del que em quedo amb aquesta cançó.

Us desitjo més que mai bona nit de dimarts i que si encara hi sou a temps (depenent d’on esteu geogràficament , és clar ) us deixeu reconfortar pel càlid vent d’avui, no fa falta sentir-se trist per sentir aquest plaer.

Cartells Sweet Spoon, tardor i God and Satan

Avui sí que ens ha arribat la tardor, almenys on visc jo ! He de dir amb el cor encongit que no en tenia ganes, el temps meteorològic d’aquestes últimes setmanes m’encantavaaaa, fresqueta a primera hora del matí, calor de dia súper suportable i fresca i dormir de nassos per la nit. Vaja, el temps perfecte. Em fa estrany estar escrivint això quan sempre he sigut una aferrissada amant de la tardor i de l’hivern, passo capítol, no tinc ganes de pensar en aquests canvis de pensament que tinc, no sigui cas que arribi a la conclusió de que m’estic fent gran.

Tenim la castanyada a tocar, halloween pels que adopten tot el que convingui amb la finalitat de celebrar el que sigui i com més millor. En referència a això diré que em sento molt catalana però he viscut 2 halloweens a l’estranger coincidint amb vacances i em va semblar una festa molt bonica. Sóc de les que no m’importa que es celebri aquí ( cadascú és lliure de celebrar el que vulgui ) però no puc estar de dir que la versió que fem aquí del Halloween ratlla bastant la “cutresa” però bé, si no en sabem més, potser amb una mica més de pràctica i amb una mica de gust, aconseguirem aplicar una mica de “boniquisme” a la festa en qüestió. Ara que dic això, us explicaré que on visc, els nens de les cases del voltant s’han apuntat al Halloween i és clar, les mares els hi donen una bossa del supermercat de torn i apa… a trucar portes … el primer any em va agafar desprevinguda i com que no tenia caramels, els hi vam donar una llauna d’olives farcides, els nens van flipar però els pares suposo que encara més. Jo penso que estaria bé, que els pares junt amb els fills fessin alguna cistella o manualitat per anar a recollir els caramels una mica mona, així com una disfressa casolana xula, no sé… de la mateixa manera que poder passar una estona fent panellets junts. Les festes haurien de servir per potenciar creativitat i fer coses junts, no importa el què, el que importa és el contacte.

I parlant de tradicions americanes importades … la meva cosina després d’un any visquent als Eua i un cop de tornada va decidir obrir ” SWEET SPOON”, un lloc bonic, bonic, on poder menjar iogurt gelat, cupcakes, cake pops, galetes i tota mena de rebosteria americana. A més, ara també fan cursos d’aquestes cosetes dolces. Em va demanar si li faria els cartellets per a posar a la porta amb el obert/ tancat, el que senyala la porta del bany i un per l’habitació privada que tot negoci té. Amb els colors que em va dir que tindria i donant-me totalment carta blanca vaig triar unes teles de la Tilda que em van semblar súper dolces i amb el punt de romàntic i de feminitat que buscava. Les paraules les vaig cosir sobre una roba de fil blanc que em va semblar genial per a l’estètica dolça i romàntica que volia per als cartellets. La resta la podeu veure a les fotos.

També li vaig voler fer un davantaL com el que em vaig fer jo per a la fira, m’agraden molt aquest tipus de davantals i a la butxaca hi vaig coordinar una de les robes dels cartellets i una també de la Tilda amb tassetes  que trobo que més ideal impossible … En un cantó de la butxaca hi vaig estampar el nom de la botiga. Personalitzat 100% !!!

I ara us poso una foto de mi mateixa fent de  model amb el davantal, l’Enredo no va voler, va preferir fer la foto ( no ho entenc ).

Si algú es pregunta que hi posa a la samarreta que porto … ” lOVE DRESS LIKE A NERD” hehehehe ( no puc dir que sigui nerd però em solidaritzo amb ells/elles i a part, al darrera porta un volant molt mono )

Us deixo amb tres fotos de Sweet Spoon que he trobat del dissenyador que li ha fet la imatge corporativa tan xula que té !! Espero que no li sàpiga greu !!

La castanyada és la porta a Tots Sants i tots Sants és el dia dels morts, potser sóc una mica bèstia dient-ho així però és la veritat i m’agrada més la paraula mort que difunt. Avui quan pensava en el post i en que ja estem a  la tardor, castanyada, tots Sants … doncs inevitablement he estat pensant en la mort, per mi és un tema una mica tabú perquè em fa por, és desconeixement, crec que hi ha d’haver alguna cosa, no pot acabar tot com si res però no tinc ni idea ni prou imaginació per pensar en què hi pot haver. La mort per mi, és dolor i buit per als que queden. Una mort sempre ens marca, no ens deixa indiferents ( impossible ) i et deixa la buidor més absoluta que pot existir, llavors l’efecte temps entra en acció i a mida que van passant els mesos i sobretot anys, els records d’aquella persona t’acompanyen en el teu dia a dia. Mentre escric tinc una persona al cap, la meva àvia materna Maria, em vaig quedar sense ella als 16 anys. Ha sigut un dels meus pitjors moments i crec que és la persona que més he estimat del món mundial. Puc dir que crec que des de que va morir, no hi ha un sol dia que no pensi en ella. Per tots Sants no vaig mai al cementiri, no crec que això em faci més mala persona ni més insensible,  jo sé el que sento  i no ho he de demostrar a ningú més que a mi mateixa però al mateix temps respecto que hi hagi gent que hi vagi, entenc la necessitat de tenir un lloc per reunir-se amb els seus. Potser amb el temps em passarà el mateix que amb el fred i la calor  i preferiré anar al cementiri, no ho sé.

Avui escric escoltant el Biffy Clyro i la que crec que és la cançó que més m’agrada d’ells ( tampoc en conec massa més ) es diu God and Satan, la trobo encertadíssima per avui perquè recordo que quan vaig sentir i veure el vídeo de la cançó per primer cop em va fer pensar en la mort i jo que sóc una “cagada” de morir-me, si morir fos així, podria esborrar la mort de la meva llista de “pànics tortuosos”. Morir al so de música bonica com aquesta  amb un vestit blanc i barret vintage, amb la cara pintada com de conte del Tim Burton, envoltada de fanalets, espelmetes en un bosc i amb gent que balla com en una festa i  t’acompanyen en aquest moment … no sé, em tranquil.litza. No sé què devien de voler transmetre amb la cançó però a mi em fan pensar en el moment en que la vida arriba a la seva fi, en com serà aquell moment i amb què em trobaré.

Passi el que passi en aquell moment, si més no, trobo que la seva visió d’aquell moment és una manera bonica per un final i potser un  fantàstic començament per alguna altra cosa….

 

Us desitjo un bon dimarts, una dolça castanyada, un divertit i terrorífic Halloween i un reconfortant dia dels nostres morts.

Cocottes que dormen al so de Beach House

Crec que podria  dir que el que més “bitxets m’ha encarregat per regalar és el Jaume … amb les 2 cocottes que avui us ensenyaré ja en van 3 i en els propers dies, 2 més estan en camí. Sigui la crisi que fa que mirem menys la tele per no sentir el mateix “percal” cada dia o que l’amor està a flor de pell entre les parelles o que el salvatge moment “aquí te pillo, aquí te mato” porta conseqüències majors … la qüestió és que últimament el Jaume té molts nadons nous a qui fer regalets i com que sembla que el primer va agradar molt a la mare ( és clar, el bebé no té massa noció de què són els regals, haurem d’esperar uns mesos per saber la seva opinió ), doncs de moment, servidora està feliç com un anís de cosir aquests “bitxets” per a aquestes personetes.

Quina placidesa de cares eh ? espero que ajudin a relaxar i a fer felices a les “bebés” …

Al darrera, el meu segell personal de posar els noms de les destinatàries…

Una mica de making off de les cocottes, m’agrada omplir la taula de teles i fils de colors….

Al darrera, lletres simples, desiguals, de colors diferents, per no fer que la vida sigui massa ordenada, massa típica i una mica més improvitzada !

Quan avui mirava fotos per decidir quin post m’inspirava per escriure estava escoltant Beach House. I al veure les fotos de les dues cocottes amb els ulls tancants dormint o somiant, he pensat que ja havia trobat el meu post d’avui. Beach House són el meu grup de capçalera per anar a dormir, crec que són unes quantes les vegades que m’he adormit escoltant-los i no per avorriment. Les seves veus amb la seva música …. no podria explicar-ho més bé que qui ha escrit això d’ells ….” Los caracteriza un estilo pop lujoso que hace referencia al surf y garage de los 60´s, lento y melódico, tardes soleadas de veraneo silvestre, sonidos de órgano y pandereta, vocales altos y armonizados en melodía a lo Lou Reed y Broadcast”. Jo m´he decidit per “The hours” per a que a qui li vingui de gust escoltar el que jo escoltava mentre escrivia el post, els retrobi si ja els coneixia, o tan de bo els sumi a la seva llista de nous descobriments o els oblidi directament ( però ho dubto ).

Us penjo un parell de fotos d’ells que em requetexiflen a morir ( com m’agradaria tenir fotos meves com aquestes …. estic per retallar la cara d’ella i posar la meva, és que la meva fotogenia no anava inclosa al meu pack de compra ).

No em direu que no està mona la “noia” amb la seva americana de ratlles ( sóc súper fan de les ratlles i al meu armari SEMPRE hi ha jerseis de ratlles )

Aquí us els ensenyo de més a prop amb les seves melenes d’acabar-se de llevar, vaja, com m’aixeco jo després d’adormir-me escoltant-los. Al veure la foto he pensat que tinc una cosa súper en comú amb ells… als 3 no ens agrada anar a la “pelu”.

I us deixo amb aquesta que ja fa tardor i pluja,  cosa que encara no tenim i ja tocaria .

M’ha agradat ensenyar-vos-els, m’agrada posar cara a les persones que estan darrera de les cançons que m’encanten i formen part de moments de la meva vida. I és que per escriure els post sempre tinc música de fons, sense música crec que no em surtiria això d’escriure !!

Bona nit de dijous i espero que molts de vosaltres avui feu la prova d’anar a dormir amb els Beach House, anar a dormir ja no serà el mateix !

En Jan, en Nil i les mirades observadores

Fa poc més d’una setmana vaig rebre un encàrrec molt xulo. Xulo no, xulíssim. En Jan i en Nil són dos cosins que van néixer amb ben poca diferència de temps i ara que tenen l’any passat amb escreix ( ja es pot dir que van de cara al 2 ) doncs van decidir batejar-los alhora en una festeta íntima i familiar i la mare d’en Jan, companya de feina de l’Enredo, em va donar l’alegria de poder participar-hi cosint alguna cosa especial per un dia tan especial i familiar.

Es van decidir per uns mini doudous . Els colors els vaig triar una mica al meu aire ( sort que se’n van refiar ), vaig dir que li faria de diferents colors per a que quedés una mica vistós, diferent i divertit.Puc imaginar que potser es va espantar una mica  però durant el procés li vaig anar enviant fotos i quan ho va veure jo crec que es va treure un pes de sobre hehehehe…

Ara entendreu la part del títol del post que diu mirades observadores, tenir durant uns dies 26 ulls mirant-te, té el seu què !! Primer t’incomoden, després rius interiorment perquè penses que són uns “bitxets” moníssims els que t’estan mirant i finalment, quan els empaquetes, notes que et miren amb peneta però segur que estan fantàsticament ben col.locats observant altres famílies amb vides molt més interessants que la meva ( no em queixo de la meva eh ? que consti ).

Al darrera hi vaig posar el nom dels nens: Nil i Jan, Jan i Nil….

Com que va ser tot una mica d’últim moment i no havien pensat en com portar-los ( el bateig va ser a la Vall d’Aran ), els hi vaig improvitzar una mica el tema … una panera d’aquelles de tota la vida que et treuen de molts “apuros”, una mica de paper de seda negra ( per a que ressaltessin els protagonistes de la història ) i un cartellet que deia: ” Agafa´m”. Em va semblar que podia quedar divertit deixar-ho en una taula del restaurant i que cada família convidada fos la que s’enamorés  i triés la mirada observadora que s’emportaria cap a casa de record.

Sembla que va ser un èxit i em va fer feliç saber-ho. Sóc molt “pro-festes-en-petit-comité” i m’ha fet “ilu” poder participar des de l’ombra d’una d’aquestes festes.

I avui, mentre escric aquest post, estic escoltant “Home” dels Edward Sharpe & The Magnetic Zeros. La lletra diu … ” Home is wherever I’m with you” ( casa és allí on estigui amb tu ), més familiar impossible oi ? Espero que el Jan i el Nil, el Nil i el Jan sempre ho recordin.

Aquests dos han sigut un afegit, sempre surten compromisos i no per això deixen de ser bonics, divertits i observadors !!!

Ah, i per les romàntiques com jo ( que NO de novel.la cursi ),  us deixo un fragment de la cançó on els cantants ( noi i noia ) qüasi diuen parlant aquest fragment que em fa morir d’amor….

“Jade?”
“Alexander?”
“Do you remember that day you fell out of my window?”
“I sure do, you came jumping out after me.”
“Well, you fell on the concrete and nearly broke your
ass and you were bleeding all over the place and I
rushed you off to the hospital. Do you remember that?”
“Yes, I do.”
“Well, there’s something I never told you about that night.”
“What didn’t you tell me?”
“While you were sitting in the backseat smoking a
cigarette you thought was going to be your last, I was
falling deep, deeply in love with you and I never told
you ‘til just now.”
“Now I know.”

Resumint, súper resumint vindria a ser … El noi (Alexander ), li diu a la Jade (noia ) si recorda el dia que va caure de la seva finestra, ella diu que si, (ell va saltar al darrera ), doncs  de camí a l’hospital perquè gairebé es trenca el cul, mentre ella era al seient fumant la que creia seria la seva última cigarreta, doncs ell li diu … “hi ha una cosa d’aquella nit que no t´he dit mai” i ella li diu… ” ah si ? què ?” , i ell respon… aquella nit em vaig enamorar profundament de tu. I ella li diu… “ara ja ho sé”.

Si no heu mort d’amor com jo ( està escrivint el meu esperit ), us desitjo una bona nit de dimarts i si heu mort com jo, no patiu, demà ja haureu ressuscitat !!

No volia acabar el post sense dir-vos que la idea de posar música al post l’he tret de la Nani, una gastroblogger IMPRESSIONANT que he tingut la gran sort de conèixer  al sopar de gastrobloggers aquell que vaig anar d’afegida… Permeteu-vos el luxe de perdre una estona entrant a LA CUINA VIOLETA, fa uns maridatges espectaculars de plats cuinats per ella, vins, una petita història i una cançó per a cada plat. Nani, sempre és un plaer i privilegi trobar-te … m’encandila com escrius, com narres, com transmets olors, històries, sabors i colors. I les fotos són molt bones.

La “meva” cançó de l’estiu que encara no s’acaba

Avui és dia 8 d’octubre, teòricament ja és tardor però aquest matí sobre les 12, cansada de treballar a casa, m’he permès el luxe de posar-me les vambes , samarreta dry-fit, malles pirates, agafar  una ampolla d’aigua i me n’he anat a estirar les cames a la platja… Aish la platja, què faria sense ella ? ( res de bo, el meu subconscient ho sap i jo també, per això hi vaig tan sovint ). Feia calor, una calor suportable, hi havia gent a la platja estirats, alguns fent bronzo, altres llegint, altres amb la mirada perduda a l’infinit, exactament  allà on es veu la ratlla del mar, aquella que ens fa pensar en el “Show de Truman”.

Quan feia pocs metres que circulava… el meu ipod s’ha mort ! Per un moment pensava que em moria  però no podia deixar que això m’espatllés la meva “hora personal i intransferible” de plaer al costat del mar. Així que he continuat i automàticament he començat a sentir cançons en la meva ment i sigui per la calor, per la sensació d’estiu, perquè ja vaig dir al post anterior que us posaria la que ha sigut la meva cançó de l’estiu, que m’han vingut al cap els Strokes. Siiiiii, són la meva banda sonora de l’estiu. La seva música la defineixen com a “rock garage” o “rock indie”. Només us diré que el grup neix a Nova York el 1998 , el cantant és el  Julian Casablancas ( és d’arrels catalanes  ) i un dels guitarres és l’Albert Hammond Jr ( fill d’un famós cantant i compositor britànic  ), la resta d’integrants són els que veureu a la foto ( ja vaig avisar que no sóc molt mitòmana i passo una mica de saber biografies i aquestes coses ).

La que  he triat per al meu segon  post és : “Welcome to Japan ” perquè un dia que anava en cotxe vaig decidir que aquest estiu seria aquesta. La veu del cantant té una “desgana mandrosa graciosament interessant” que m’enganxa. Quan la sents no saps com, el teu cos es comença a moure molt discretament amb certa desgana i quan arriba l’estribillo ( que em requetexifla ) ja ni us explico que la lletra impossible de seguir, me l’invento totalment. És la típica cançó que pots ballar sense fer el ridícul, no precisa de grans coreografies, la gràcia radica en anar movent-te com aquell que no fa res. És una cançó amb actitud…. estic segura que només movent el cap i posant mirada despreocupada  ( tipus… ara mateix estic passant de tot per mandra ) al so d’aquesta cançó triomfareu com mai. Això sí, samarreta xula d’algun grup, texans una mica fets pols i unes vambes una mica perdudes també ( ja m’enteneu ).

Com que no tenen  o jo no he sigut capaç  de trobar vídeo de la cançó, us he buscat una imatge d’ells on hi surt la lletra per a que pogueu cantar-la rotllo karaoke, estic segura que us ho passareu genial cantant-la, fent la veu mandrosa i movent-vos sinuosament davant la pantalla. No cal que m’ho digueu públicament però estic segura que despertarà el vostre costat “macarra-mandrós” i us sentireu súper estrelles ( no sé si ho heu notat, però m’estic definint públicament de com em sento i què faig quan  escolto els Strokes )

Avui us mostro el meu costat apàtic, mandrós, de fer-me la interessant mentalment amb els Strokes. Aishhhhh jo crec que les coses fluïrien millor amb els Strokes com a fil musical. Si voleu investigar més cançons d’ells, a mi també m’agrada molt “One way Trigger” i la que més de més … ” You only live once some day ” de la que també us deixo vídeo per qui s’animi… Totalment demostrat que no fa falta saber ballar per tenir un grup d’èxit, fer bones cançons i conquerir-te amb la seva mandra de moviments i de veu que si sou com jo us faran perdre l’oremus. Per cert i com a nota aclaridora, MAI, em posaria la jaqueta de pell blanca del cantant !

Feliç i mandrosa nit de dimarts !!

Live, love, laugh … missatge en un necesser

La persona que ha fet aquest regal, me’l va encarregar per una amiga seva. Tenia ganes de tenir un detall amb ella perquè quan un passa un mal moment a la vida per desgràcia se n’adona de qui té realment al costat per amistat i de manera incondicional. Elles van tenir la sort de tenir-se i ara, aprofitant l’aniversari va voler que li cusís un necesser. Com que em va semblar un detall tan bonic, vaig pensar que hi havíem d’incloure un missatge. Després de donar-hi tombs, vaig pensar que el “Live, love, laugh” és una frase que molts cops havia utilitzat durant el temps dur que va viure, així que el vam fer el candidat perfecte per imprimir. És una frase de tan sols tres paraules que no poden ser més perfectes com a emblema de la nostra vida: viu, estima, riu.

Avui, poques paraules més em surten, de vegades, no cal explicar massa més perquè quan us mireu les fotos, jo crec que veureu la quantitat industrial de la paraula “amistat” que se’n desprèn. Només us diré que la combinació de colors ja no em pot xiflar més i sé que a la destinatària li va agradar moltíssim. Ja em direu si no moriríeu per tenir una amiga així ( jo tinc la sort de que ja és amiga meva ).

“Live, love, laugh”… són boniques les paraules eh ? ara, si el teu nivell d’anglès per pronunciar no és “jai level” tampoc patiu, la Lady  Botel, o sigui, senyora Botella, ens ha deixat el llistó súper saltable !!!

Aquest llaç el vaig comprar fa temps al Tela Marinera i el guardava com un tresor, era l’últim tros que em quedava i si, també em va fer pena desprendre-me’n ( no tinc remei i ja estic començant a patir per si són símptomes del Diógenes aquest però en versió boniquisme ).

Una xulada oi ? qui m’havia de dir a mi que m’acabaria agradant tant el rosa en totes les seves variants però preferentment fúcsies. He de dir que de teenager no vaig tenir una època hippy, ni heavy, ni mod, en aquella època ser hipster o vintage o què sé jo ( ja m’he perdut ) no existia, així que vaig decidir vestir fosca i com que la meva mare es negava a comprar-me tota la roba negra, l’alternava amb el gris marengo. O sigui que com a homenatge a la meva època fosca, vaig embolicar el regal amb un paper de seda negre i el toc de color el posava el washi-tape fúcsia !

Passeu una bona nit de dimarts els insomnes com jo (últimament) i bon dia a la resta de mortals que perdeu una fantàstica estona de la vostra vida llegint-me.

Ah !! se m’oblidava … ja tinc en ment la propera cançó que us penjaré, estic entusiasmada perquè ha sigut la meva cançó de l’estiu… una pista: No és el Georgie Dann hehehehe

Gut nait ( des de lo de la Botella tot el dia que parlo en anglès, gràcies a ella, no haver pogut entrar a l’EOI ja no em deprimeix tant )

Uns bitxets bonics per en Blai

Fa dies que no publico res de la meva vida costuril, així que avui m’he decidit per una de les coses més recents que he tingut entre mans. M’encanta cosir cosetes per a nens petits i la veritat és que últimament tinc unes quantes cosetes entre mans per a aquestes personetes. Vaig a explicar-vos la historieta d’aquest projecte …

La Marta és algú amb qui quan ens trobem m’agrada molt de parlar-hi i és algú a qui li agrada el que cuso i deu ser cert, perquè aquests dies he cosit una coseta per ella. Bé, no és exactament per ella, és per en Blai, el fill d’una molt bona amiga seva. Vam decidir de fer-li un ninotet i una samarreta de màniga llarga amb una aplicació. Quan va triar el “bitxo” per fer el ninotet, dubtava entre dos, i finalment es va decantar per la gallineta, així que li vaig proposar fer l’aplicació de l’altra bitxet a la samarreta.

La Marta volia colors vius i alegres i resulta que els pares de la criatura viuen en un lloc privilegiat on poden anar moooolt soviant a caçar bolets. Així que ha estat divertit de cosir i el resultat jo el trobo boniquíssim a rabiar.

Una gallina amb un vestit de bolets molt acolorits, més encertat impossible oi ? Lo del color de la cresta i el color turquesa de les ales, massa real no és  però, és clar, tampoc porten vestits les gallines !!

I aquest és el bitxet que lluirà el Blai. Vaig fer l’aplicació coordinant les robes que vaig fer servir per a la gallina.  El conjunt  ha quedat genial !!  Vés que quan va ser l’hora de donar-li a la Marta, em feia pena desprendre-me’n. Això ja m’està passant molt últimament, em comença a preocupar, sort que les samarretes no són de la meva talla !! I és que em pregunto … per què quan era petita no em feien aquests regals taaaaan xulos ?  Bé, ara que ho penso, suposo que en aquell moment ja ens regalaven el què estava de moda ( dic jo ).

No em direu que aquest parell de bitxets no són un autèntic amor ?!  Són dolços i divertits com ells sols !!!

Com que la Marta volia que hi apareixés el nom del nen, doncs a la samarreta vaig optar per posar-lo escrit amb tampons i tinta per a tela dins un bonic núvol i en el cas de la gallina …

Doncs en el cas de la gallina, m’agrada fer la part del darrera amb una tela llisa per cosir-hi amb fils de colors  el nom del nen i alguna altra coseta. Crec que serà un record ben bonic per en Blai quan es faci gran !

Feliç nit de dilluns i bon començament de setmana !! ( jo la començo escoltant les cançons de la peli de l’Edith Piaf )

Comparteix això:

Avui m’han fet adonar de que fa moltes setmanes que no escric cap post. Potser algú ha pogut pensar que m’havia acomiadat a la francesa o que la calor m’havia fos ( el meu humor si que és va fondre ) o potser que com la Júlia Roberts a “Nottinghill” m’havia agafat un descans per temps indefinit … doncs potser ha estat una mica de tot plegat però ha sigut del tot inconscient.

La veritat és que la calor poc a poc es va anar fent més suportable, vaig submergir-me en les pàgines d’un llibre que jo l’he trobat un 10 com a lectura súperenganxadora d’estiu, he cosit cosetes boniques que ja aniré ensenyant, he fet d’infermera de l’Enredo, bé, més que d’infermera de taxista !!  “jo crec que un parell de setmanes de repòs i ja està “ . Això és el que va dir l’Enredo a la sala d’espera del traumatòleg a principis d’agost després de fer-se el que semblava un trencament muscular a la cuixa dreta durant una cursa de muntanya ( jo esperant-lo en un dels trams, al mateix temps que els mosquits em devoraven en ple bosc i ell era evacuat amb ambulància ). Les dos setmanes que es va diagnosticar l’Enredo van ser :Dr. Òssos:” Enredo, aquest cop la cosa serà de 6 a 8 setmanes i tu que fas curses conta 3 mesos, repòs total durant 10 dies, et receptaré uns antiinflamatoris….blablablabla” . Just en aquest moment vaig entrar a la conversa i li vaig dir : ” Doctor, crec que a mi també m’haurà de receptar alguna cosa per aguantar la que em ve a sobre “. Sabíeu que els que practiquen esport, unes quantes hores a la setmana, no les 3 hores de pilates que puc fer jo com a màxim , quan paren, realment pateixen “mono” ? El metge ens va explicar que era un mono real !! Bé, ja no cal que us expliqui res més d’aquest tema oi ? . Doncs al que anava, a part de fer de taxista d’un home esportista, de cosir, llegir, anar a la platja, sopar amb amics, celebrar la festa d’aniversari de l’enredo i escoltar música, hem fet canvis a casa i ja tinc el meu espai inspirador !!! És un espai compartit amb l’Enredo i amb poc pressupost i ajudant a l’enriquiment d’un senyor suec, ens ha quedat un raconet prou digne, jo estic … encantada és poc, estic feliç com un anís. Fer petites reformes dona molta energia i si les superes i no et tires els trastes pel cap amb el soci, després et pots assentar cadascú a la seva cadira i mentre et menges un “polo de gel” mires el teu voltant i somrius satisfet ! Ara ja sabeu “qüasi” tot el que he estat fent durant aquest temps inactiva a la blogosfera però activa com mai !

Fruit d’aquesta activitat física i mental que estic tenint, he pensat que seguint la idea inicial del per què del meu blog que era la d’escriure i compartir coses que m’agraden i em fan feliç , he pensat en fer una secció nova : “Ohlala songs”.  M’agrada la música, com a tothom és clar, i començaré dient que no sóc gens mitòmana, cosa que fa que per un general, m’agradin cançons “sueltes”, no em caso amb cap grup, bé, amb algun cantant si que potser m’hi casaria hehehehehe. En quant a estil, ja ho anireu descobrint, però ja aviso que ni flamenquet ni música de “discoteque”, ho sento, és el que hi ha. Senzillament són cançons que em fan volar o cançons que mentre condueixo a primera hora del matí em donen la dosi de cafeïna que no em dóna el cafè que no em prenc, cançons que em fan imaginar com a protagonista del vídeo, cançons que em poso de fons si un dia tinc ganes de plorar, cançons que escolto quan estic eufòrica o cançons per quan tinc el dia “gamberro i rebel”, cançons que canto sense tenir ni idea de la lletra mentre condueixo ( i què importa, si ningú m’escolta, us ben juro que és veritat !!  ), cançons per moure’t mentre cuines ( encara que tinc zero sentit del ritme ), cançons per compartir durant els sopars amb amics, cançons que t’inspiren i et motiven … en definitiva, les cançons de la meva vida. Espero que de la mateixa manera que l’Enredo me les descobreix i les comparteix amb mi, jo les pugui fer descobrir a algú i aquest algú les adopti per cantar al cotxe ( evidentment inventant-se la lletra ). Aviso: algunes potser seran de fa temps, altres súper noves, no sé… seran les que em demani el cos en aquell moment.

I m’estreno amb els Nada Surf, una banda de Nova York que fa anys que van pel món, des del 92. El cantant que es diu Matthew Caws té un amor de veu, el baixista que es diu Daniel Lorca és espanyol però des de petit que viu a Nova York i l’Ira Elliot que és el bateria, ells tres són els components i posen la veu tots. Aquest grup té cançons molt xules, me n’agraden bastantes i l’any passat vaig tenir la sort d’anar a un concert d’ells en una sala petita, d’aquelles que els veus a la cara, els sents vibrar, no a través d’una pantalla. Pels que pagues  un preu mòdic i amb molt d’encant iiiiii amb la sort de que portaven el trompeta de Calèxico ( també m’agraden ). En definitiva, un dels millors concerts de la meva vida.

Inauguro la secció amb “Whose authority”dels Nada Surf , els he triat perquè són un amor, perquè han trobat la manera de continuar fent música fidels al seu públic, perquè té un fons, perquè aquest vídeo té una plasticitat brutal amb el moviment del ciclista i una història, perquè el ciclista em “mola”, perquè és Nova York a la tardor i perquè és una pista d’una de les “qüasi” totes les coses que m’han passat aquestes últimes setmanes i que no he explicat, de moment !!

Passeu una bona nit de dimecres ( no us queixareu de la súper parrafada de la meva vida )